És l’estratègia de sempre de l’espanyolisme: l’objectiu final és fer desaparèixer totes les identitats, llengües i cultures que conformen l’estat espanyol que no siguin la castellana, però, mentre això no sigui possible, es tracta d’arraconar-les al màxim, de problematitzar-les tant com es pugui, de minimitzar-ne la vàlua i de reduir-ne el camp d’influència. Per al nacionalisme castellanoespanyol, la condició ideal de la identitat i la cultura catalanes és la mort, però mentre la mort no arriba, pensen, com a mínim tenguem-les arraconades i allunyades de la plenitud de la normalitat, que a la vegada és la manera més efectiva de matar-les. Tot bastant recargolat i sinistre, sí, però fa segles que dura.
Aquest procés de menyspreu, marginació i demolició sistemàtiques de tot el que no sigui castellà es nota molt en el tractament que l’espanyolisme (banal o militant) dispensa a la literatura catalana. Totes les virtuts i tots els autors valuosos que ara mateix té la literatura catalana són jutjats com excepcions o anomalies, o ni es tenen en consideració a l’hora de fer valoracions a l’engròs del sistema literari català. Tots els problemes i totes les coses negatives i tots els autors mediocres, en canvi, són agafats i exposats com un símptoma global, com un exemple representatiu del conjunt. Els espanyolistes que fan això amb la literatura catalana fan exactament el contrari amb la castellana.
Exemples. La degradació d’alguns dels premis històrics de la literatura catalana és evident i no es pot negar. Un cas particularment flagrant és el Prudenci Bertrana, que en el passat va distingir autors de tanta envergadura, o si més no de tanta personalitat, com Manuel de Pedrolo, Avel·lí Artís Gener Tísner, Terenci Moix, Baltasar Porcel, Quim Monzó i Carme Riera, i que, des de fa una quinzena d’anys, quasi només premia escriptors de voluntat i pretensions estrictament comercials, o noms mediàtics que tenen una relació espúria —o fins i tot inexistent— amb la literatura. És, en tot cas, una degradació que no difereix gaire de la del Premio Planeta, que en el passat de tant en tant guardonava futurs premis Nobel i Cervantes i que des de fa moltes edicions només premia cares conegudes o bé fabricants de best-sellers. Per a l’espanyolisme cultural, però, la decadència del Premi Bertrana és símptoma de la decadència de la literatura catalana, o fins i tot de la catalanitat, mentre que el Premio Planeta és..., bé, senzillament el Planeta.
Aquest biaix s’ha accentuat després que Pilar Rahola guanyàs l’últim Bertrana. En un post a Facebook, Jordi Llovet ho llegia com un senyal de la degradació del sistema literari català, i vaticinava que, en una Catalunya independent, encara seria molt pitjor. I, en una crítica apareguda a El País, es parlava del llibre de la Rahola com d’un producte patrioter, naturalment crescut del sòl patrioter d’un país corcat pel nacionalisme. La veritat és, però, que la Rahola a la literatura catalana és vista com una autora mediàtica i comercial, mentre que al seu equivalent espanyol, Arturo Pérez-Reverte, se’l va fer académico.
