Els rius i barrancs no són l'única cosa amb tendència al desbordament en el nostre país. Fa temps que es palpa l'esgotament i el desconcert del progressisme polític i social davant d'una ofensiva ultraconservadora global que al País Valencià afegeix la particularitat dels atacs a la llengua i la cultura, el nostre intransferible dia de la marmota. L'arma de destrucció massiva que la ultradreta —ara mateix, uns indistingibles PP i Vox— treu a passejar en moments de crisi.
Amb certa ingenuïtat hom pensava que la debilitat de Carlos Marzón obria un nou escenari polític, un trencament vigorós de l'empat tècnic entre forces conservadores i progressistes. Els sondejos, tanmateix, no detecten grans moviments en la banda dreta més enllà d'un transvasament de vots del PP a Vox, beneficiat per haver vist els bous de la dana des de la barrera, mai millor dit. Els socialistes no mosseguen vots populars i Compromís s'enforteix per la desfeta de l'esquerra estatal. No hi ha grans ruptures. La polarització és màxima i ningú no sap què passarà. Mentrestant, la gran paradoxa és que hi ha un president que no pot anar a cap acte sense ser increpat però sobreviu articulant una agenda ultradretana que sovint és també la del PP.
Es va veure amb la consulta sobre la llengua vehicular en el sistema educatiu, un colp que es va poder parar, amb tot en contra, gràcies a una descomunal mobilització de la comunitat educativa pública. S'ha vist amb la negociació d'uns pressupostos en els quals Vox ha imposat —tampoc és que al PP li haja importat massa— reduccions significatives en les partides destinades a la promoció del valencià, amb el trofeu simbòlic de la mossegada a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
I s'està veient en una qüestió igualment simbòlica com la de la castellanització del nom de la capital (Valencia) amb un doblet suposadament autòcton amb accent tancat (Valéncia) que es tracta de justificar amb arguments filològics —sempre hi haurà algú, en aquest cas el filòleg Abelard Saragossà, disposat a fer el treball brut a la dreta: ho explica meravellosament bé l'escriptor Ramon Ramon— però que forma part de les dèries secessionistes ancestrals. Això explica que la iniciativa haja estat celebradíssima pels partidaris de parcel·lar la llengua i recloure la variant valenciana. Els mateixos que van brindar pel conveni de la Universitat Politècnica amb la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). El fet va passar quasi desapercebut, però implicava que una de les principals institucions universitàries del País Valencià blanquejava un ens acientífic.
Comptat i debatut, quan el Consell de Mazón i els seus suports haurien d'estar amb la llengua fora, més encara després d'una instrucció judicial que els deixa als peus dels cavalls, és l'esquerra valenciana la que corre esgotada d'un lloc a un altre, tractant d'arribar a tots els fronts oberts. La dreta cavalca mentre el progressisme lladra tímidament, de manera desordenada i ineficient.
A hores d'ara, costa d'entendre que el PSPV-PSOE de Diana Morant renunciara a una moció de censura que, és cert, estava condemnada al fracàs, però tenia l'al·licient de posar sota el focus les misèries de Mazón i fer que els socis de Vox es retrataren. Que no anava a ser un espectacle edificant se sabia, però no pots regalar la iniciativa política amb els vents judicials bufant a favor. El recurs va ser un naïf «volem votar», una insípida i innòcua (per a Mazón) petició d'eleccions.
Comptat i debatut, la ultradreta no deixarà de cavalcar. I aquells que ens estimem un altre model de país ens haurem de plantejar si és operatiu perdre'ns en segons quines cuites i disquisicions.
En la qüestió identitària és més complex recuperar la iniciativa, però ajudaria molt, a més de dissenyar mobilitzacions, mirar cap endavant i reagrupar forces. Lamentar amargament després d'un èxit col·lectiu com el de la consulta que tot allò no haguera passat sense la política plurilingüe del Botànic pot ser cert, totalment o parcial, però ja no soluciona res. Amb plurilingüisme o sense, l'ofensiva del PP i Vox contra la llengua estava garantida, i el sistema educatiu públic heretat del govern anterior ha tingut una resposta que caldria valorar. Tant de bo hi haguera oportunitat de reobrir aquests debats.
Una cosa semblant es pot dir d'una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que, malgrat les objeccions que se li puguen fer, és ara mateix un dic de contenció al secessionisme. La brutal retallada pressupostària prova que no és una institució precisament apreciada per la dreta. En part, gràcies a dictàmens com el que en 2022 establia que la nomenclatura de la capital havia de ser València malgrat la pronúncia tancada. El que no ha impedit un acadèmic com Saragossà participar en un merder que plau especialment als enemics declarats del valencià. Tot just els que busquen permanentment el conflicte.
Comptat i debatut, la ultradreta no deixarà de cavalcar. I aquells que ens estimem un altre model de país ens haurem de plantejar si és operatiu perdre'ns en segons quines cuites i disquisicions. Si ja que ens obliguen, no seria millor lladrar amb sentit i intel·ligència. Prenent la iniciativa des del teixit social. Amb el suport indefugible d'unes forces polítiques que mereixen molts retrets però són imprescindibles ara mateix per frenar l'extrema dreta i les seues titelles. Que, evidentment, hauran d'espavilar i afinar amb els lideratges i les estratègies.
Accions col·lectives que necessiten també de la iniciativa individual, ocupant espais i debats, als carrers i les xarxes. De tot això, en tot cas, parlarem un altre dia.
