Un semestre després de la dana, Carlos Mazón continua presidint la Generalitat Valenciana. Qui no donava un euro per aquesta possibilitat, ja sap que s’hauria enriquit apostant-hi uns milers. Ni la criptomoneda més valuosa no hauria resultat tan rendible.
L’efemèride en qüestió ha coincidit amb el congrés del Partit Popular Europeu (PPE), celebrat a València malgrat els intents desesperats del PP espanyol de canviar-ne la ubicació. Segons la versió oficial, perquè això impedia que Alberto Núñez Feijóo participara en una sessió de control al Congrés. Segons la versió oficiosa, perquè el fet de celebrar-lo a Madrid allunyava els focus de Mazón, l’incòmode amfitrió de l’acte.
Ben mirat, la seua presència ha estat tangencial i no ha acabat resultant ni de bon tros tan molesta. Les conseqüències de l’apagada elèctrica van servir-li com a excusa per a esquivar la jornada inaugural, la de dimarts, i el segon dia a penes va estar dues hores a les instal·lacions de Fira València, en qualitat d’assistent. Els clàssics «problemes d’agenda» van obrar el miracle.
Perquè, efectivament, el cap del Consell va programar un viatge d’urgència als Estats Units. Amb els aranzels com a excusa i la tradicional visita de tot president valencià a la Hispanic Society, Mazón no sols va evitar aparèixer a la foto de família que clausurava el conclave popular, sinó també a la romeria de la Santa Faç, que tenia lloc aquest dijous, 1 de maig. La gran peregrinació alacantina, la de la seua ciutat, on la presència del president de la Generalitat és tan inherent com la mateixa imatge.
Desaparegut de les Falles fins al darrer minut, quan per fi se’l va intuir, en penombra, mantenint una distància de seguretat amb la gentada que ridiculitzava la d’un assaig nuclear; desaparegut del prime time de la Magdalena castellonenca, anul·lant una de les dues úniques visites anunciades perquè ja li esperaven els haters, i ara, de sobte, a l’exili voluntari novaiorquès, com García Lorca fa vora un segle, que també li ha servit per absentar-se dels moros i cristians d’Alcoi. El primer president valencià que no hi va cap dia de la setmana festiva. Els problemes de mobilitat de Mazón són tan evidents com els maldecaps que la seua continuïtat en el càrrec genera al partit. Quan un periodista vol posar contra les cordes qualsevol dirigent del PP, només ha de furgar en la ferida que significa pronunciar el seu nom.
Hi contribueixen bastant, sens dubte, les evasives de Feijóo respecte del seu futur polític. Ja ha afirmat que Mazón va estar noquejat en les hores clau posteriors a la dana, que no va estar a l’altura, que tampoc ho va estar Pedro Sánchez i que el partit farà allò que considere més convenient per retenir la Generalitat Valenciana. Si el líder de la formació actua d’aquesta manera, és normal que els seus subordinats, des dels presidents autonòmics als portaveus parlamentaris, opten per llançar pilotes fora. Ni l’Inter de Milà contra el Barça en el partit de dimarts vinent, no en refusarà tantes.
Arribats a aquest punt, ja es pot afirmar que la pervivència de Mazón es deu, sobretot, a la debilitat de Feijóo. Mentre que el primer ha estat democràticament escollit per a governar cinc milions de persones, el segon no governa ningú. Per moltes declaracions amb ínfules institucionals que puga fer —i n’ha fetes algunes: quan l’incendi de Campanar, en què van perdre la vida deu persones, i en el Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana, amb motiu de la dana—, Feijóo no té l’autoritat necessària per a descavalcar un baró autonòmic. Mazón és el tercer més important del PP, només per darrere de l’andalús Juanma Moreno Bonilla i de la madrilenya Isabel Díaz Ayuso.
La conclusió és clara: la victòria pírrica de Feijóo en els comicis estatals del 23 de juliol de 2023 —motivada, en part, pel pacte exprés de Mazón amb Vox— explica la seua incapacitat de moure fitxa en el tauler valencià. Si després d’aquelles eleccions haguera resultat investit i residira a la Moncloa, el president del PP disposaria d’un poder omnímode per a fer i desfer. Se sentiria amb prou autoritat per a reclamar-li a Mazón una dimissió que aquest, d’altra banda, no podria negar-li. Ja s’encarregarien, l’un i l’altre, d’acordar la pista d’aterratge més convenient.
Però Feijóo no veu perillar una presidència que no ocupa i Mazón és ben conscient de tenir la paella pel mànec. La seua possible substitució tan sols pot passar per unes eleccions que en el PP ningú no desitja o pel seu relleu amb la legislatura en marxa, tenint en compte que aquest recanvi ha de ser, tant sí com no, algun dels 39 diputats que l’acompanyen en el grup parlamentari de les Corts Valencianes. I l’única alternativa solvent, María José Català, a més de rebre el plàcet de Vox, obligaria a buscar-li un substitut o substituta a l’alcaldia de València, l’altra joia de la corona del PPCV.
Una jugada que, per tant, exigeix massa moviments. No es tracta d’un simple escac i mat. I Feijóo, que no posseeix prou fitxes per dur-la endavant, s’inclina pel laissez faire, laissez passer, al més pur estil rajoyesc.
Amb l’ajuda inestimable, tot siga dit, de Pedro Sánchez. La seua desaparició en combat, la seua llunyania física del País Valencià, permet a Feijóo contraposar l’actitud contemplativa i distant del president espanyol amb la feina diària en favor de la reconstrucció de Mazón. De fet, quan li pregunten pel president valencià, Feijóo sempre repeteix la cantarella de què treballa a fons per «l’èxit de la reconstrucció».
Així doncs, de la mateixa manera que Sánchez fou reelegit president gràcies a Mazón, ara Mazón continua presidint la Generalitat gràcies a Sánchez. Perquè Feijóo no es veu capaç de forçar-ne la renúncia i perquè entre els valencians plana una sensació de menysteniment per part del Govern d’Espanya. Però, alhora, a Sánchez ja li va bé que Mazón, de moment, no abandone el Palau: amb ell, el seu Govern disposa d’un blanc fàcil i amb la seua continuïtat, que molts votants del PP no entenen, es fomenta la percepció generalitzada d’un Feijóo feble.
Qualsevol diria que són la parella perfecta.
