Aquesta setmana ha tancat l’únic quiosc del meu poble, Vilafranca. Com bé va advertir l’amic Carles Ripollés, amb aquest tancament, la comarca dels Ports es queda amb un sol punt de venda de premsa. Un únic quiosc per a una comarca de 100.000 hectàrees, on viuen una mica menys de 7.000 habitants, però que duplica —o potser triplica— la població a l’estiu. Una xifra que il·lustra una triple crisi: la del sector dels mitjans de comunicació convencionals, la del despoblament i la del comerç local.
La clausura és una ferida per al poble: feia setanta-sis anys que Casa Bolás —que és com es diu l’establiment— tenia les portes obertes a l’avinguda principal del poble. «Tota una vida» que se’n diu. Obrint tot i cadascun dels dies de l’any, una penitència laboral que primer Enrique i Piedad, i després la seua filla, María Rosario, encaixaren amb l’esportivitat de qui fa del taulell l’aparador de casa seua.
Xiclets Bazoka, còmics del TBO, retallables per vestir nines... I els primers gelats, al principi, de cucurutxo i, després, al tall. Poca broma amb aquella fita. Perquè a Casa Bolás, a més de la premsa diària, es venien pastes, llibres, joguines, quincalla i, sobretot, llepoleries. Moltíssimes llepoleries. Un paradís de caixetes a coromull de llengües de gat, taurons, núvols o xiclets que feien les delícies dels més menuts.
A casa, de fet, quan les meues filles eren menudes, ens vam inventar un conte per anar a dormir que tenia com a protagonista Casa Bolás. No és un conte qualsevol; és el conte. A la menuda —que ja no és tan menuda— encara li l’he de narrar en alguna de les tantes nits d’insomni amb què ens obsequia. «Un conte és, sobretot, un acte d’intimitat compartida», va escriure Ana María Matute i no li faltava raó. Per a mi, que a aquelles hores de la nit em manca la paciència, «el conte» actua, també, com un bàlsam.
El relat és, en realitat, molt senzill. Narra la història d’unes xiquetes que un dia van anar a Casa Bolás a comprar xuxes, però a María Rosario no li’n quedaven perquè en la fàbrica de xuxes havien perdut la recepta per produir-les. Aleshores, María Rosario els diu que l’única persona que té la recepta és el Senyor Hivern, que viu a Penyagolosa.
I ací comença el periple de les xiquetes per anar des de Vilafranca a Penyagolosa. Primer, ho intenten en una moto, que peta al pla de la Canà d’Ares. Després, proven sort en un autobús de la companyia Altaba, que punxa la roda a l’altura del Mas del Carro. Desesperades, ho intenten pujades damunt de la burra de l’abuelo. I ves per on que, xino-xano, xino-xano, la burra va fent camí, primer pel pla de Mosorro, després passant per l'Estrella, fins a albirar el massís del Gegant de Pedra, enfarinat de neu. Xino-xano, xino-xano.
Però el Senyor Hivern no és enlloc i comencen a cridar-lo: «Senyoooooooor Hiveeeeern!!!, Senyooooooor Hivern!!!». I quan ja estan a punt de girar cua, disgustades per no haver complit la seua missió, les xiquetes senten una veu llunyana que diu «Estic ací, atrapat en una cova!!!». Les xiquetes comencen a retirar neu per obrir-se camí fins a l’interior de la cova. Allà hi ha el Senyor Hivern, feliç per l’esforç que han fet les xiquetes. Com a mostra d’agraïment els entrega la recepta de les xuxes. I les xiquetes, felices també, tornen a pujar damunt la burreta i desfan el camí cap a Vilafranca, xino-xano, xino-xano, ara l'Estrella, ara el pla de Mosorro, fins a arribar al poble. Xino-xano, xino-xano.
Tan bon punt arriben, li donen a María Rosario la recepta i ella l’entrega a la fàbrica de xuxes, què, ràpidament, comença a produir-ne de nou. El conte, clar, acaba amb una gran festa que el poble organitza per celebrar que Casa Bolás torna a tindre les prestatgeries plenes i els calaixos a vessar de llepoleries. En definitiva, per celebrar que ha tornat la normalitat a Vilafranca. Chupa Chups a dojo, núvols per tothom, Palotes a tort i dret. Una festassa! O una xalera, que diríem en la variant tortosina.
Ves per on que diumenge, María Rosario Bordás, que es va criar i ha passat la vida en el número 20 de l’avinguda del Llosar, també va organitzar una festa per a acomiadar-se del veïnat abans de tancar, definitivament, la porta. Tota una vida d’ofici bé mereixen un descans. Hi hagué pastes, una caterva de globus i sorpreses per als meus menuts. Les etapes de la vida cal saber cloure-les, també, amb alegria i agraïment mutu. Encara que, sense les llepoleries de Casa Bolás, la vida, a Vilafranca i la comarca dels Ports, siga un poc menys normal i una miqueta més trista.
