Aquesta diada de Sant Jordi no m’agafarà a Barcelona. No em toca. No tinc novetat en les prestatgeries ni vagant per l’hiperespai incert de les redaccions o de les persones que en saben. Ningú no m’espera. Estic convidat a algun acte institucional, haguera estat bé assistir a l’esmorzar oficial, veure la meua admirada Ali Smith fent el pregó. Però no està justificada l’aventura de pujar en un Euromed. Menys encara, costejar a compte propi allotjament per a una diada sense agenda. No ho trobaré a faltar. O trobaré a faltar poques coses. Com a autor, no és la meua festa. Amb el temps, tanmateix, li he anat trobat el punt. Algun punt. Si fora un lector de pedra picada i visquera a prop, hi aniria sovint. No és el cas.
Aquest matí de Sant Jordi he vist les clarors del nou dia a Xàtiva. Això significa que, la nit anterior, no hauré vist amics i coneguts en alguna de les festes prèvies; de molt lluny la part de l’esdeveniment, la de la socialització, que té més gràcia, almenys per a mi. I per a més gent. Moments de copes, converses, estirabots, inconveniències, riures i molta, però que molta informació. El món de la publicació en català és relativament gran, però manejable. Tothom coneix gairebé tothom. Una gran família raonablement avinguda. Moment també de coneixences, de desvirtualitzacions, de pujar-me la sang al cap perquè oblide noms que hauria de saber. Cada vegada menys; hi hagué un temps que sovintejava les pujades a Barcelona. Un hàbit que la massificació turística i la mala fe dels successius ministres de Foment han convertit en un esport si no de risc, profundament incòmode. I molt car.
Des del meu racó apartat, una mica al nord del sud, ben lluny, m’ho miraré tot des de la distància. Aquests dies he recordat els primers Sant Jordis sacrificats, d’autor novell, amb un patètic bolígraf en la mà que, transcorreguda la jornada, conservava el mateix nivell de tinta. El primer any, amb novel·la de debut, convidat per una formació política, per allò de fer una alineació territorial, li vaig signar un llibre a un amic de la meua germana que passava per allà i que, en veure’m, va posar els ulls com a plats. No sabia que. Poca gent ho sabia. Ding, dong. S’ha acabat el temps. No tenia cap signatura més. Foto commemorativa. No torne mai més, em vaig prometre, de manera solemne. Bé, no vaig dir exactament això, he censurat les paraulotes, per no ferir sensibilitats. Si no ho dic, rebente, es deia el llibre. Un títol adient.
El món de la publicació en català és relativament gran, però manejable. Tothom coneix gairebé tothom. Una gran família raonablement avinguda
Temps després vaig publicar un primer llibre en un segell català. «Cal que puge a Sant Jordi?», vaig preguntar, amb una barreja de prevenció i inconseqüència. Potser l’impuls, ja no ho recorde, es devia al fet que uns grans magatzems de la cultura havien escollit la meua novel·la com a llibre en català de Sant Jordi. No cal que vinguis, en respongueren des de l'editorial, amb un elogiable exercici de sinceritat. Era d’agrair, perquè amb una escuderia d'autors notable i excel·lent, pròpia d’un segell poderós, no podrien fer-me massa cas. Menjada de mocs garantida. En el millor dels casos, fer de figurant de senyors i senyores molt famosos i molt signadors, quasi sempre en llengua castellana. Permeteu-me, per cert, una cita en castellà: «Y yo allí con mi flor como un gilipollas», cantava Javier Krahe. Canvieu l’element floral pel retolador de punta fina. Llistes de més venuts? No cal que freguem la ferida amb un raspall.
Ocàs i resurrecció
La conclusió era que si no podia ballar no era la meua festa. Amb el temps, i gràcies al pic i pala, vaig descobrir que m’anava molt millor en certàmens com la Fira del Llibre de València o la Setmana del Llibre en Català. Més dies. Més possibilitats de trobar-te amb la gent, amb els lectors. Una mica de reparació per a un ego ferit pel foc del drac. Un és conscient del lloc que ocupa en la cadena tròfica, bastant avall, però també té una mica d’amor propi.
Un dia, tanmateix, em veig en una editorial que hi creu, que em tracta bé, que em dissenya una agenda amb esdeveniments socials, institucionals i un grapat de signatures. Que m’ha aconseguit entrevistes a les quals no podia ni aspirar. Em fan sentir escriptor. Pense que ara sí, que ja s’hi val. Que puc trencar amb fonament amb la solemne promesa scarlettiana, perdó si teniu menys de mil anys i no enteneu la broma. Descobriment de les festes, de l’ambient previ. Una revelació. Un caos sensacional. Pixes al costat d’un actor conegut. Els amics i amigues s’alegren de veure’m. Algun escriptor em posa cara de pomes agres quan li assegure que ja sabia, perquè soc valencià i vinc del futur, que el procés acabaria a hòsties. Excursions interminables, entre la multitud, per poder abraçar gent estimada. Alguna persona em fa el buit. Es disculparà dies després. Trobe persones que no veia des de fa cent anys. Més copes, més riures. El gran dia, tanmateix, signe el mateix —llibre amunt o avall— que el senyor de no sé quin poble que ha publicat un llibre sobre els bolets de la comarca. Encara com, m’ho he passat de vici. Un homenatge al meu oncle, a qui he dedicat el llibre. Un bon vivant. Les copes van per tu, Antonio. Antoine per a vosaltres.
El gran dia, tanmateix, signe el mateix —llibre amunt o avall— que el senyor de no sé quin poble que ha publicat un llibre sobre els bolets de la comarca
L’esquema es repetirà uns anys després, amb alguna lleu millora. Tinc un llibre funciona que molt bé, dins els paràmetres de la lliga que em toca jugar i que vull jugar. Que m’havia fet signar bona cosa en Setmana del Llibre i Fira del Llibre. Quan arriba Sant Jordi, el suflé ha baixat. Però pense que va, que aquest any sí. Puge. Fenomenal la socialització. Dinar entranyable dels segells del grup editorial. A l’hora de signar, mort per aixafament de les seguidores d’una podcastera amb llibre en un segell amb glamur. Una combinació guanyadora. Una lectora meua s’ha d’obrir pas a colzades per poder veure’m i que li signe. Les fans de l’estrella contemplen l’escena amb tendresa i/o condescendència.
Tromba d’aigua nivell huracà del Pacífic. Amunt i avall, com cagalló per séquia, mai millor dit: per l’aigua i perquè em sent una mica deposició de la literatura catalana. Algun trasllat en metro perquè, si no, no arribe a l’hora ni per casualitat. Estic banyat, cansat i fastiguejat. El dia se salva perquè acabe signant en una llibreria que ha tractat de luxe el meu llibre. Faig una xicoteta cua, de quatre o cinc persones. Un autor espanyol, després m'assabentaré que bastant bo —que no famós—, em mira de cua d’ull, amb una mica d’enveja. No estem morts, amor. El drac agonitza i ja no em pot socarrar. No del tot. La vesprada, entre cerveses, en l’estand d’una editorial, sense la pressió de les signatures, és apoteòsica.
Un altre any amb novetat. I canvi de model. A la Setmana del Llibre he après el valor de l’estaticisme, de mandrejar en el mateix estand moltes hores. Allí poden trobar-me, si volen. Parle amb la gent, amb els lectors. Un goig. Decidisc traslladar el model a Sant Jordi, amb la meua editorial de gènere negre, que també ha fet una aposta. Faré una signatura en un estand aliè. La resta del temps, amb la gent que ha publicat el meu llibre. La nit anterior no he anat a les festes de la prèvia perquè arribe tard a Barcelona, més cremat que un ninot de falla. Però durant la diada signe més que mai. D’una novel·la de gènere. I ja no puc dir que.
Hui és Sant Jordi i el meu dia serà vulgar i anodí. I tot i que vull pensar, des de la distància, que així millor, que quina llanda és aquest gran muntatge, que quin suplici per als escriptors modestos, en el fons, quan acabarà el dia, ho trobaré a faltar. Faré balanç de danys i guanys. Començaré a pensar en el llibre que tenc en la sala de màquines. Coent-se. I posaré el comptador a zero.
