Dilluns passat, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es va viure una de les escenes més grolleres de la història recent. Per primera vegada, un president de la Generalitat de Catalunya en actiu era jutjat. El motiu semblava bastant inversemblant, tal com van saber exposar a la perfecció els seus dos advocats, Isabel Elbal i Gonzalo Boye. Tal com deien, si el fiscal va actuar contra el president Quim Torra per no despenjar uns símbols de suport als presos polítics i exiliats del balcó del Palau de la Generalitat en període electoral, per què no va actuar contra Vox després d’haver vetat certs mitjans de comunicació en els seus actes de campanya, tot i que la JEC li ho va advertir expressament? Malauradament, el judici contra Torra tindrà, possiblement, una segona edició, atès que l’episodi dels llaços i les pancartes als edificis públics es va repetir en l’últim període preelectoral. Enguany, el president ha estat jutjat pels fets que es van donar abans dels comicis del 28 d’abril.
Decep molt que els advocats de Quim Torra es mostren quasi convençuts que el president català serà condemnat i inhabilitat. La deriva de la justícia espanyola des de l’inici de la judicialització de la política arriba a situacions difícilment imaginables en qualsevol país democràtic. Des del judici i la sentència contra els impulsors de l’1 d’octubre, seguits de declaracions de governants espanyols adreçades a interferir en l’àmbit judicial —amenaçant políticament fins i tot països tercers si no tramiten euroordres de detenció i extradició contra exiliats—, res de bo no es pot esperar d’un aparell que no dissimula, ni tan sols, la seua politització. De fet, els magistrats que van jutjar Quim Torra no s’havien amagat de fer declaracions públiques que evidencien la seua manca d’imparcialitat.
Malauradament, el PSOE no ha contribuït gaire a aturar aquesta deriva. Més aviat tot el contrari: ha estat la vicepresidenta espanyola en funcions, Carmen Calvo, qui ha advertit Bèlgica si Carles Puigdemont no és entregat. Ha estat, al seu torn, el mateix Pedro Sánchez qui s’ha vantat de controlar la Fiscalia. És cert que en període de campanya electoral qualsevol declaració ha de ser situada en un context de disputa, però no hi ha res que justifique aquestes paraules, que contravenen qualsevol intenció democràtica o de resoldre amb política un conflicte polític. No hi ha cap motiu que disculpe aquest comportament, i menys encara si el PSOE vol encapçalar un Govern progressista amb la inevitable col·laboració, per acció o per omissió, d’almenys una part de l’independentisme català.
Els socialistes, però, no sols fan passos enrere quan el context està definit per la campanya electoral. Darrerament s’ha fet públic que en el congrés del PSC, que se celebrarà a mitjan desembre, es debatrà sobre si cal o no “flexibilitzar” la immersió lingüística a les escoles catalanes. Aquest model, implantat des que es va recuperar la Generalitat de Catalunya després de quaranta anys de dictadura, va ser una bandera del catalanisme que defensava i vertebrava el PSC. Si els socialistes aposten per rebaixar aquest model i fer malbé, per tant, l’educació en català a l’escola, cauran en una contradicció injustificable. Encara estan a temps de no retrocedir i de fer valdre les paraules de Miquel Iceta, quan, malgrat avalar l’aplicació del 155, la va condicionar a no tocar el model català d’ensenyament. En una entrevista recent a Suïssa, l’exiliada Marta Rovira lamentava que, a Espanya, el relat l’ha guanyat la FAES. Tant de bo el PSC no li done la raó.
