Entro al cafè del barri –regentat per una russa de català deliciós– i un televisor em mostra l’Alejandro Sanz, l’històrica estrella de la cançó hispana amb seu fiscal a Miami i llar de dotze milions de dòlars, que parla davant un pompós faristol i un reguitzell de periodistes per anunciar a bombo i plateret que encomanarà un estudi per analitzar les emissions de CO2 que produeixen els seus concerts i mirar de reduir-les. La mestressa se’l mira, mig somriu i fa una ganyota que llegeixo com un “mira, nen maco, lleva’t cada dia a les 5 per obrir el faristol d’aquesta barra de bar i no et caldran tants estudis per reduir històries”.
Adés, Harrison Ford, el fidel simpatitzant del Partit Republicà –dreta conservadora per antonomàsia dels Estats Units–, també el veiem –vulguem o no, perquè és impossible de mantenir-se’n al marge– comparèixer al COP25 de Madrid per criticar el posicionament del president del seu país sobre el canvi climàtic. Ford, aquell paio que el 2008 va donar suport al candidat McCain contra Barack Obama, ara convertit en flamant cavaller protector de les foques i el gel de l’Àrtic.
Líders mundials i polítics de saló, que tenen de sostenibles el que servidor té de canonge, s’hi passegen també, s’hi fan fotografies, amollen paraules d’una aparent contundència i patetisme totals. Alguns, fins i tot, són ciutadans, veïns o responsables directes de països on cada dia hi moren infants, dones, homes, gent gran, per motius que poc a veure tenen amb el canvi climàtic; però per aquestes morts, fins ara, no han alçat ni una trista cella.
Les principals capçaleres de la premsa casposa espanyola –que deu anys enrere, arran de la decisió de reduir la velocitat a 80km/h als accessos a Barcelona per combatre la contaminació, van dur a terme una veritable croada contra el Conseller d’Interior del govern català d’aleshores, Joan Saura,– fan gala d’haver esdevingut, de cop i volta, el primer aliat de conscienciació social de la importància de la lluita contra el canvi climàtic. Per això, en començar el COP25, totes les portades van considerar indispensable d’explicar-nos les grans contribucions a una planeta més net que duu a terme, com tots sabem, la diminuta, pràcticament minúscula, corporació espanyola ENDESA.
No ho sé, companys. Vist l’espectacle d’aquests dies de Madrid, es fa molt difícil de no mantenir una actitud escèpticament crítica d’aquesta nova moda universal vestida d’ecologisme i solidaritat. Si no fóra perquè procuro que encara em romangui una mica de criteri propi i de sentit comú, juraria que tot plegat no és sinó una operació feta amb tota la intencionalitat per, d’una banda, introduir en els cors de la “bona gent” una nova por, un nou terror mundial, necessari per poder teledirigir consums, hàbits i consciències ideològiques de la població i justificar polítiques regressives que retallin drets i plaers del poble; i, de l’altra, neutralitzar les veritables lluites ambientalistes, per tal d’evitar que cada país avanci de debò vers la plena sobirania energètica i alimentària, vers el benestar general dels ciutadans. En resum, en veure l’Alejandro Sanz parlar de canvi climàtic, la reacció primària, la reacció intuïtiva, la reacció espontània, és fotre’m la mà a la cartera i desconfiar de tot i tothom. Si això em passa a mi, que sóc de ciutat, què deuen pensar els compatriotes que viuen i penquen al camp, que coneixen com ningú la terra, que observen com cada dia creix la despoblació al seu voltant a favor de metròpolis cada cop més deshumanitzades i que tanmateix gosen donar lliçons? Què deu pensar de tota aquesta patuleia moralista de iots privats i caviar, el pagès de la fruita de Lleida –sulfatada o no–, que es relaciona cada dia amb la natura perquè la treballa cada dia amb les seves mans? Què deu pensar el granger de porcs d’Osona, primer conscient dels purins que deixen anar les seves bèsties i que encara ningú no ha resolt com toca, en veure els metropolitans alliçonar-lo sense donar solucions efectives, mentre claven queixalada a una secallona de les seves?
Els armilles grogues de França neixen, precisament, de l’emprenyada de la campagne francesa davant l’anunci del govern Macron d’augmentar els impostos als carburants per, suposadament, lluitar contra el canvi climàtic. No afecta de manera igual un impost sobre la benzina a un ciutadà de París, que gaudeix d’una xarxa de transports públics de luxe que li permet de no tocar el vehicle privat durant tota la setmana; que a un veí de Vilafranca de Roergue que s’ha de desplaçar cada dia en cotxe –perquè no hi ha més collons– a Rodés per acomplir la seva jornada laboral. No fa gaire, Paul Collier, catedràtic d’economia del desenvolupament de la Universitat d’Oxford, a una entrevista a la contra de La Vanguardia, lligava el creixement dels populismes -especialment de l’extrema dreta- d’arreu d’Europa, amb l’oblit polític a què ha condemnat l’esquerra de casa nostra els pobles i ciutats de la ruralia. Collier, de fet, afegia “l’esquerra, en lloc de donar respostes, perd el temps en el canvi climàtic i les polítiques de gènere, que només interessen als progressistes que ja viuen en aquelles grans capitals de la globalització. Als de poble, en canvi, ningú no els fa cas. I el canvi climàtic -no ens enganyem- és a 50 anys vista. No mourà vots.”.
És evident que les emissions contaminants són una emergència per a la salut de les persones i això sí que hauria de moure vots: constatar que cada dia t’estan matant poc a poc sense que governs i institucions facin res de dràstic, hauria de remoure cel i terra. La qüestió de fons, però, és que, com sempre, alguns ja han engegat les maquinàries per mirar d’aixecar la camisa al personal: encarir suposats luxes, encarir consum, encarir alimentació, encarir viatges, encarir plaers, etc. I això té conseqüències directes: pèrdua del poder adquisitiu de molts –especialment, del camp–, a favor de l’augment de la riquesa d’uns pocs. Això explica, per exemple, les victòries de Vox a l’Espanya profunda –i no tan profunda. I explica, també, l’èxit incontestable d’un projecte com Terol Existeix, que intenta, precisament, donar veu a aquest camp oblidat. El nou cartell del Barnasants 2020 clama que la cultura és la kalàixnikov del segle XXI. I què volem que en sigui l’agricultura?
