Detinguda pels alemanys el 1942, afusellat el seu marit poc després i deportada el 1943 com a membre de la resistència francesa amb 229 dones més, primer a Auschwitz i després a Ravensbrück, Charlotte Delbo escriu tres llibres en prosa i en vers que, sense allunyar-se en cap moment dels fets que va viure, aconsegueixen que l’art entronqui directament amb la vida i que escriure poesia després sigui un acte de supervivència.
Ho aconsegueixen perquè la música crua dels poemes i de la prosa de Delbo és la sonoritat d’una lluita aferrissada per posar-se del costat de la fraternitat. Així de transparent és l’impacte. Així de directe. Potser per això d’una situació dominada completament per les pallisses dels SS i de les kapos, pels treballs forçats en uns aiguamolls de fang i de tifus i per la incapacitat de parlar per mor d’una set que exaspera, Delbo en destaca, sobretot, el gest de les companyes que arrisquen la vida per portar-li d’amagat una galleda d’aigua. Els braços que no et deixen enrere i que impedeixen que t’ensorris del tot. Les maniobres d’una solidaritat completa en circumstàncies extremes.
En traducció de Valèria Gaillard, Club Editor va començar publicant La mesura dels nostres dies(2019), el tercer volum de la trilogia que porta per títol Auschwitz i després, allà on Delbo fa parlar vint anys després algunes de les dones supervivents del seu grup i allà on fa lloc a la dificultat d’adaptar-se a una vida que després del captiveri pot semblar una comèdia superficial i devastadora: la dificultat de tornar-se a trobar al món d’entre els vius. Després han vingut, aplegats en un sol volum, Cap de nosaltres tornarài Un coneixement inútil(2020), els dos llibres en què Delbo ens fa passar pels camps de la mort.
Ens hi fa entrar de la mà dels que hi són conduïts des de Macedònia, Albània, França, Ucraïna, Àustria, Holanda, Bèlgica, Eslovàquia i arreu. Dels que vénen de les ribes del Bàltic, de les ribes del Vístula, de les ribes del Mediterrani. Dels que vénen de Varsòvia amb farcells ben nuats, de Grècia amb olives negres i del Danubi amb jerseis de llanes de colors. Ens hi fa entrar per la vida diversa que el Tercer Reich arrencarà del mapa i ens en treu demanant als vius que «feu alguna cosa / apreneu un pas / una dansa / alguna cosa que us justifiqui / que us doni dret / a anar vestits amb la vostra pell el vostre pèl». Aquest és el traç: de la vida que hi havia a la vida que ha quedat tot passant per l’assassinat en massa.
De la mateixa manera que Marguerite Duras a El dolor, el testimoni de Delbo també alerta que cal anar molt en compte de no situar aquest esdeveniment en l’ordre de les coses extraordinàries perquè les coses extraordinàries poden posar en entredit la responsabilitat humana del crim i poden lliscar fàcilment cap a les presumpcions metafísiques. Ens n’alerta sense separar-se en cap moment de l’experiència directa i sense teoritzar ni cossos ni coses. Ens n’alerta de manera clara i explícita i fins i tot ens demana que evitem la temptació metafòrica i que dels camps de concentració i d’extermini no en diguem un infern. Perquè a l’infern els morts hi sojornen i perquè un infern fàcilment remet a un lloc destinat a un càstig etern i, de rebot, a un eclipsi de Déu o a una Passió sublimada. Tant és així que la literatura de Delbo sembla una mena d’antídot contra les apropiacions teològiques i contra algunes filosofies que, entestades a bastir fenomenologies dels Lager, s’han inventat conceptes tan inoperatius i tan allunyats de la realitat com ara no-lloc i han arribat a dissoldre la individualitat dels testimonis dins un brou de no-res o de maldat inefable.
Hi ha tres situacions que Delbo explica seguides i que totes tres acaben així: «Intenteu mirar. Intenteu-ho i veureu». Es tracta de tres deportats que han tocat fons, que agonitzen, que moriran immediatament o que tot d’una seran enviats a morir dins una cambra de gas. Són tres persones convertides en deixalla. Tres vides individuals, separades, úniques, soles. Tres morts concretes que donen compte d’un lloc, que impossibiliten prefixos paradoxals i que fan caure en un absurd perillós algunes volteres transcendentals. Tres morts explicades per algú que va estar a punt de morir unes quantes vegades i per algú que, si bé dóna fe de la celebració de la crueltat que els nazis van portar a terme, sobretot en dóna de l’ajuda mútua i del convenciment que la supervivència té a veure amb els altres i que compartir la tragèdia és compartir les mínimes possibilitats de sortir-se’n.
Si Delbo va poder viure és, entre d’altres, gràcies a les bufetades que li clavar la Viva durant la tortura del recompte. Paralitzada pel dolor, pel cansament i pel fred, Delbo va estar a punt de desplomar-se a la neu. Cosa que hauria comportat ser destrossada per un gos de les SS o ser destinada a la selecció mortal del Block 25. Aguanta i treu pit, va dir-li l’amiga. I quan va veure que amb això no n’hi havia prou, la va fer estar dreta a cops. A cops de vida. Uns cops que la van retornar al món d’on pràcticament ja l’havien expulsada. Delbo em sembla això, aquesta solidaritat radical. Aquest amor.
