El president d’Aena, Maurici Lucena, proposa allargar 500 metres la pista més propera al mar per evitar el col·lapse del creixement de l’aeroport de Barcelona, que és excepcional: de 27 milions de passatgers de 2009 s’ha passat als 52’7 de 2019.
Barcelona no és capital d’estat, ni el govern del PP no va impulsar-lo, ni el seu aeroport no és la base de cap companyia aèria que hi centralitzi passatgers d’altres ciutats. Cap altre aeroport europeu, però, no ha duplicat el seu tràfic en 10 anys com ho ha fet Barcelona. El 2006, Barcelona era només un aeroport europeu. Avui, sense vols directes a Amèrica i Àsia, no tindríem una de les fires més potents d’Europa, ni tantes exportacions, ni tants serveis avançats en salut, coneixement, universitats, logística, tecnologia... Fer guanyar valor afegit a Catalunya passa per 500 metres més de pista i augmentar així els vols intercontinentals a Barcelona.
Lucena planteja l’única solució que pot consolidar i millorar la posició intercontinental de Barcelona. Si alguns ajuntaments i partits catalans la bloquegen, es posarà en risc el salt que ha fet Barcelona en deu anys. El Govern català ha liderar una solució de país i pactar-la amb el govern del PSOE. Els vuit anys del PP van ser un desastre: cada any Barcelona creixia a un ritme de dos dígits i el PP va deixar passar el temps sense fer res, abocant la més important infraestructura de Catalunya al col·lapse.
L’any 2007, vaig publicar el llibre Catalunya serà Logística o no serà. Llavors ja vaig remarcar que els aeroports no creixen pas per les terminals sinó per les pistes: és lògic que Aena supediti ara la nova terminal a l’allargament de la pista. Pel que fa als aiguamolls de l’aeroport recordo que, el 2008, quan vaig presentar el llibre a Castelldefels, l’alcalde Antonio Padilla em va comentar el seu caràcter artificial: “el riu Llobregat, amb avingudes periòdiques, variava la seva desembocadura i també els seus aiguamolls”. Padilla (PSC) suggeria traslladar-los a altres espais més amplis del seu municipi per poder allargar la pista propera al mar i escapar així del parany mediambiental que el govern d’Aznar, l’any 1998, va imposar-nos via Xarxa Natura 2000 de la UE.
El govern del PP volia impedir l’arribada d’avions més grans al Prat, que en fessin un hub de vols intercontinentals i es trenqués així el monopoli que tenien reservat per a Madrid-Barajas. Aquests vols de radi llarg són els que deixen més valor afegit al territori que els rep. El Govern espanyol pot impulsar aquest canvi mediambiental a la UE i alliberar uns espais que necessitem: Barajas disposa de 90 km2 i 4 pistes independents, el Prat només té 15 km2 i dues pistes, que no poden ni operar de manera segregada.
El que és urgent (allargar la pista) ara ha de passar al davant del que és important (model de gestió i governança dels aeroports, possibles futures pistes sobre el mar...). Barcelona ha d’aspirar a ser en el top 5 europeu i no esdevenir la T-5 de Barajas. Girona i Reus han de complementar Barcelona, però ara és urgent consolidar el hub intercontinental que ja és a mig bastir i que s’alimenta també de vols regionals. Andreu Mas-Colell diu que retallar vols des de Catalunya per motius mediambientals equival que els ofereixi un aeroport competidor. Adrià Alsina afirma que és el cotxe i no l’avió el que contamina, i que imposar el tren com a substitut de l’avió (no en té capacitat tampoc) només afavorirà Madrid.
Malgrat la duríssima crisi de 2008 a 2012, Catalunya ha fet un salt econòmic notable en els darrers anys, gràcies sobretot al creixement de l’aeroport de Barcelona. Si el proper Govern català no pacta l’allargament de la pista del mar, no només perdrem oportunitats: posarem en risc també l’avenç guanyat. No deixem que les desunions internes permetin al centralisme madrileny frenar una vegada més el creixement català.
