Ahir la menuda li va pegar un cop de peu a la galta de la gran que riu-te'n tu de la clau a l'estil kung-fu d'Erik Cantona a aquell hooligan del Crystal Palace. Un "pic de tensió" en dirien els molts pedagogs i pedagogues que aquests dies campen per internet i xarxes socials amb les seues recomanacions per a una "convivència pacífica en l'àmbit familiar en temps de confinament". No sé quin fou el detonant, de tot plegat. De bon matí, totes dues s'havien posat com a propòsit (bé, fou la gran, qui va tenir el propòsit, l'altra actuava per mimesi) muntar un hospital de campanya i s'hi van abocar en cos i ànima. Una vintena de ninos escampats per terra, en un desordre prou tolerable. Ara el fonendoscopi, ara la temperatura. No cal que els diga quina afecció compartien Peppa Pig, Bubu, Pocoyo o Nino, per bé que tots els ingressats reberen l'alta hospitalària cap al migdia. Si excloem el "pic de tensió" del cop de peu volador, un matí pacífic i benigne en el novè dia de clausura.
No com quan el primer cap de setmana de confinament els vaig proposar de fer una coca de llanda, una activitat que als anuncis de televisió sempre acaba amb cares somrients i postres deliciosos i que, segons les persones expertes, contribueix a fer que la xicalla adquireixi aptituds com ara la destresa manual, el treball en equip i la paciència. La realitat és sempre més cruel, o més crua, com la nostra coca. Perquè com que del que es tractava era de lluir-nos, vam veure un vídeo al youtube sobre com fer una coca amb els colors de l'arc de sant martí. En el vídeo tot era perfecte, senzill. Només calia seguir les passes. A casa teníem unes dosis de colorant per a masses. Perquè això del colorant per a masses, com les pistoles de silicona per apegar la goma eva, són a la maternitat el que un doctorat en una carrera universitària. I ens hi vam posar, entusiasmades, remena que remenaràs, imbuïdes com estàvem d'aquell esperit pastisser. Però d'allí no va eixir cap arc de sant martí sinó una massa psicodèlica, amorfa, que ni el gos que no tenim (benaventurats els qui en teniu) s'hauria cruspit. Incorporaria una foto per il·lustrar-los però tampoc no és qüestió de delectar-se en les misèries pròpies.
Tractàrem de compensar-ho tres dies més tard, fent unes cookies segons recepta americana. Però com que els 15 minuts de cocció em semblaven poc, les cookies (segons recepta americana) esdevingueren uns molt més nostrats carquinyols amb llimadures de xocolata. És el que té estimar-se la pàtria. I no tenir ni idea sobre física dels aliments, ni sobre física en general. A les xiquetes els dic que les mullen en llet, que si les deixen molta estona, s'estoven i no ennueguen. Però elles, clar, s'estimen més les de compra que no les casolanes.
Perquè les criatures són més llestes que no ens pensem i per això no es refien gens dels adults, tampoc ara que sembla que s'acaba el món. Potser siga per això que s'interessen per sa mare quan es tanca a teletreballar. "Avui has de fer això de l'ordinador?", pregunta la menuda. "Haviesditquevindriesifaestonaquetesperoiquantetfaltaquenosaltrestestemesperantiacabaja", repeteix la gran a tocar del migdia, insistentment.
I en aquestes estem per matar el temps amb les criatures ara que el covid-19 ens ha regalat aquest "temps en família" i ni tan sols ens permet estirar les cames a la terrassa comunitària. N'hem estat estrictes, amb això que recomanen "les autoritats". No tant amb algunes normes domèstiques, que aquests dies hem fet saltar pels aires. Com aquella per la qual estava estrictament prohibit botar al sofà o aquella altra segons la qual la ingesta d'aliments estava delimitada a la mida de la catifa. Les taques d'oli al terra de casa, que en temps normals haurien generat alguna escridassada, seran, temps a venir, el record de la nostra maleabilitat.
La missió per tal que la menuda deixara el xumet ha estat una altra de les víctimes de la pandèmia. La intenció era aprofitar el viatge a Eurodisney per fer-li'n entrega solemne a Mickey Mouse. Feia temps que la mentalitzàvem, a la criatura, que aparentment n'estava convençuda. Però ni Mickey, ni París, ni res de res. Així que la mestra de l'escoleta (que, tot s'ha de dir, és un sol) ens va fer una caixeta i va dibuixar-hi la carona de la rata de Walt Disney amb la intenció que durant les següents setmanes dipositàrem la munió de xumets repartits per calaixos i butxaques. Ni 24 hores va durar l'operació "abandó del xumet". Els esforços eren tan contraproduents i estèrils com intentar interpretar una peça de Txaikovski per a corda enmig d'un bombardeig nord-americà al Vietcong. Ja vindran temps més propicis per a una missió d'aquesta envergadura.
Diuen, les persones que en saben, que si d'aquesta ens en sortim, ens haurem enfortit com a família. Tan de bo tinguen raó, perque a mi l'únic que se m'estan enfortint són els arrels de les canes, fortes i esponeroses. Mentrestant, espero el dia en què, a la pregunta de la menuda de "Demà és festa o escola?", li puguem respondre "Demà, filla, per fi és escola".
