Diumenge passat em van fer saber que m’havien enxampat passejant el gos lluny de casa, contravenint les normes que decreten que només es pot treure l’animal de companyia prop del propi domicili. Afortunadament tenia una bona coartada per escapar-me de la condemna inquisitorial: ni tan sols tinc gos.
Comencem a rebre en abundància testimonis de lapidacions contemporànies, fruit de la paranoia d’aquests dies de confinament. El pare que ha hagut de sortir amb el seu fill autista a fer un tomb en patinet, perquè el nen estava tenint una crisi nerviosa asfixiat per la reclusió, i que ha rebut tot tipus d’improperis proferits des dels balcons propers. La dona que ha anat a dur menjar a la seva mare anciana i que, tornant cap a casa, ha estat increpada per algun espieta rabiós. Gent que es dedica a comptar quants cops surt a comprar el seu veí, o la distància que recorre amb el seu ca, individus que observen en quin contenidor es dipositen les escombraries, per esbrinar si n’hi havia algun més proper a la casa del possible transgressor i poder, així, assenyalar amb el dit acusador. Un polític filmat mentre creua el carrer per anar a fer la compra amb la seva parella, com si estigués cometent un crim inconfessable.
Circulen vídeos d’agents de l’ordre públic excedint-se, bufetades amb la mà oberta en tota la cara, detencions amb un ús excessiu de la força, amb puntades de peu si convé. Es graven des dels balcons, amb els telèfons mòbils dels veïns avorrits que, ara entusiastes, s’abonen al linxament, fent-ne escarni i desplegant un gran repertori d’ofenses verbals contra el presumpte infractor. Els Mossos d’Esquadra fan piulades des del seu compte oficial, explicant detalls morbosos dels motius pels quals alguns detinguts s’havien saltat el toc de queda: cites amoroses, trobades sexuals, orgies amb consum de drogues, com si ens haguessin d’importar aquestes particularitats i les pràctiques més íntimes dels nostres conciutadans. Cossos policials que apareixen, cada dia, puntualment, a gairebé tots els municipis, quan durant la resta de les nostres existències justifiquen la seva absència per la manca d’efectius. L’exèrcit desplegat, fent maniobres i tasques de dubtosa eficàcia per combatre el perill que ens ronda. Rodes de premsa de governants amb caps militars, discursos grandiloqüents amb metàfores bèl·liques. Controlaran els moviments dels mòbils per veure si ens saltem la quarantena. Volem mà dura, molta mà dura, i els donem carta blanca.
Mitjans de comunicació exaltats. Com més histriònic i alarmista sigui el missatge, més audiència. Aquesta tendència es replica a les xarxes: si vols que el teu tuit circuli, augura molts morts. Si vols que el teu vídeo sigui vist i compartit, vaticina desgràcies, profetitza mortaldats. Per contra, si vols passar completament desapercebut, parla de calma i de rigor, que ningú et farà ni cas. Cadenes de whatsapp ens arriben al mòbil, que el meu cosí metge, el meu conegut infermer i el meu amic mosso m’ho han dit. Gent que no hi entén absolutament res contribuint a incrementar la neurosi.
Els infectats, els empestats, volem saber qui són. No només quants són, sinó qui són. Que ens expliquin on viuen, volem saber si ens hi hem acostat, si els hem tocat, si ens hi hem creuat. És l’estigma del virus, com el de la pesta bubònica que escampaven jueus i bruixes, enverinant els pous. Com el de la sida, la malaltia dels mariques, dels ionquis, dels pecadors. En un poble d’Espanya s’hi ha fet pintades contra el primer mort de coronavirus: culpable per haver dut la pandèmia a la nostra petita arcàdia feliç, que crèiem inexpugnable. Han dut el mal des de fora, alguna cosa deuen haver fet, alguna norma es deuen haver saltat, perquè nosaltres les hem seguit totes al peu de la lletra.
No cal cercar-ho en distòpies, ni en 1984 d’Orwell, ni en V de Vendetta d’Alan Moore i David Lloyd. No cal remenar els llibres d’història per estudiar-hi la Inquisició o els règims autoritaris del segle passat. És la naturalesa humana i, si no anem amb compte, si no en som conscients, un dia ens muntaran una dictadura i ens la menjarem amb patates.
