No se sobteu per aquesta citació inicial, però escrivia Francisco Umbral en Mortal i rosa, un llibre llegit recentment per raons que no venen al cas, el següent: “La salud es un delicado equilibrio de deflagraciones. La cabeza que suena, los ojos que duelen, los oídos que pitan, la garganta que escuece, el vientre que sufre, los vértigos, el insomnio, el miedo, las caries, las infiltraciones hiliares, las arritmias, la tos. Estamos vivos de milagro. Lo científico seria morirse en seguida”.
Estem vius de miracle, certament. El capitalisme, tal i com està concebut, és una màquina de triturar persones. Encara ho és. Des de la baula més baixa de la cadena tròfica, les invisibles dones de fer feines, passant pel miner, el paleta, la caixera de supermercat, el venedor per incentius, o el missatger que és un fals autònom, fins arribar a l'executiu que creu que la vida consisteix a no tenir vida, els nostres organismes s'han educat en el maltractament. En això hi ha classes, hi ha qui té horaris i possibilitats de cuidar-se (cada vegada menys gent), però la gran majoria arribem a la cinquantena fets un drap, amb les cervicals, la tensió, les lumbars, l'estómac, el colesterol o, què sé jo, els nervis i el cap, la nostra ment, llançant senyals d'alerta.
Vivim per treballar, en el millor dels casos. Amb la criança mal solucionada, carregant de faena aquells que s'havien guanyat el descans. En el pitjor escenari treballem per fer com que s'arriba a fi de mes, però hem aconseguit que tenir una nòmina ja no siga sinònim de prosperitat i de dir adéu a la pobresa. I després hi ha els expulsats del sistema, fets merda físicament i mental d'un milió de maneres diferents.
Hauríem d'estar (quasi) tots morts abans d'arribar a la jubilació, però la sanitat universal és el darrer bastió que deté el nostre deteriorament físic i mental. Ens manté operatius, els malpensats dirien, no sense raó, que per seguir produint. Però també per regalar-nos més temps per estar amb els nostres, per viatjar, descobrir, amar. Ens conserva uns anys més dels quals poder gaudir malgrat les exigències de tot tipus. La sanitat és la barrera contra la certesa científica de què parlava Umbral.
L'última de les poques certeses que ens quedaven. Allò que ens recorda que la vida és més important que el treball.
I ara arriba el coronavirus. I la sanitat pública torna a estar allí. Però li ho posem ben difícil.
Entre el dilema de salvar l'economia o salvar vides, la plutocràcia que ens dirigeix i els seus lacais han optat en tot moment per la primera opció. Amb matisos, amb zones de llum, ombra i foscor absoluta. Nosaltres, malgrat les xifres encara preocupants, som en la zona d'ombra. Amb retard, malgrat les evidències, Pedro Sánchez va anunciar ahir la paralització de les activitats no essencials, desatenent les peticions patronals o de ministres de moqueta econòmica com Nadia Calviño. Amb la boca petita, aprofitant les vacances de Pasqua per callar boques. No obstant això, hem tingut molts dies amb treballadors i treballadores colze a colze en la fàbrica, el call-center o la construcció. Movent-se en transport públic. Interactuant. Gent no necessària per a la lluita contra l'emergència sanitària infectant-se i infectant persones que sí que ho són.
No m'agradaria fer sang, perquè la situació és enverinada i no és un panorama gens senzill de gestionar, però s'ha fet alguna cosa semblant al que calia. Amb tot, aquest és un debat absurdament obert arreu del món. Als Estats Units hi ha càrrecs polítics que diuen en televisió, sense que se'ls moga un mil·límetre el nus de la corbata, que la gent gran ha de sacrificar-se i morir perquè l'economia no es paralitze. A Brasil, al front dels comandaments hi ha un sicòpata. Cal pensar, fins i tot, que tot això de morir per salvar l'economia és una història de terror inversemblant. No deixeu sense punxar aquests enllaços.
Mentrestant, els expedients de regulació s'amunteguen com mosquits en un bassal. I aleshores els treballadors que encara estan en actiu, fins i tot en activitats no essencials o que no es poden despatxar en teletreball, terroritzats per les perspectives, fan el cap cot i exposen els seus cossos i els dels seus familiars al virus. No tots. Alguns han protestat i parat. Però per a la immensa majoria, això no és possible. A alguna gent se li ha demanat que entre en un expedient temporal i, al mateix temps, treballe des de casa.
No parar del tot per salvar l'economia, diuen. Per tornar aviat a la “normalitat”. A allò que hi havia abans. Donant per fet que no ens hem d'ensenyar res de tot el que està passant. Soterrar els morts, salvar l'Ibex-35, que blanqueja els seus pecats fiscals amb donacions, i tornar al que fèiem.
No hi haurà economia si no podem eixir de casa. I no podrem eixir de casa mentre la malaltia continue activa. Sembla senzill. Però no.
Aquesta història, tanmateix, no va de salvar l'economia, sinó de preservar els parracs del capitalisme ferotge i despietat. Ara, amb més por. Amb més submissió. Amb menys drets i conquestes laborals. Els més optimistes sostenen que no, que les relacions canviaran, que la noció d'allò que és públic canviarà, que hi haurà transformacions productives decisives, atenció al consum de proximitat, una visió més solidària, una mirada amb molt més èmfasi ambiental. Fa uns dies vaig escriure que no hi confiava. La percepció continua sent la mateixa.
Per eixir de l'atzucac calen molts diners sobre la taula. Per no deixar gent enrere, per atendre els més desprotegits, per no enviar els nostres ocupats en precari a la més absoluta misèria. Diners per reiniciar el sistema, per aixoplugar autònoms i pimes. I abans d'això, diners per no condemnar els sanitaris a una infecció segura, per comprar tot el que s'haja de comprar. Per ser més eficients en la lluita contra la pandèmia.
No hi haurà economia si no podem eixir de casa. I no podrem eixir de casa mentre la malaltia continue activa. Sembla senzill. Però no. Moltes més persones de les necessàries passaran pel calvari. O moriran. O perdran als seus. Perquè no pare l'economia, diuen. La seua economia basada en l'explotació, la por i la insolidaritat. La fera ferotge. Morir un poc més en l'altar dels mercats. El penúltim sacrifici. El més bèstia de l'era recent. Després, estarem en mans d'una Unió Europea insolidària, una construcció buida.
Deixarem perdre l'última gran oportunitat de construir quelcom de diferent. Col·laboratiu i solidari. Potser és això el que feia por, el necessari replantejament de tot plegat. La caiguda dels dogmes que ens tenen empresonats des de la dècada del 1980. Aquell confinament mental.
