Continuem confinats. Continuem multiplicant els acomiadaments, els rebuts retornats, els tancaments d’empreses. Continuem augmentant el nombre d’infectats, de malalts i de cadàvers. Continuem cremant i enterrant els nostres morts en l’absoluta solitud robòtica. Continuem normalitzant la presència de l’exèrcit als nostres pobles i ciutats. Continuem justificant des de la por més irracional que ens tractin com a criatures inconscients, o, pitjor, com a veritables delinqüents que han de romandre retinguts dins quatre parets. I continuem. Continuem com en el poema Siamo pronti a parlare perchè del poeta sard Alberto Masala, que l’alguerès Claudio Gabriel Sanna va saber musicar i adaptar tan bé a la nostra llengua, en el disc Altres paraules. Aquell i continuem, i continuem. I continuem.
I continuem, doncs, fent-nos preguntes incòmodes. Confinades i incòmodes. I la primera de totes serà en francès, perquè els gals saben que en qualsevol situació de conflicte és cabdal de demanar-se a qui beneficia aquella situació i tenen l’expressió idònia per fer-ho: A qui profite le crime ? O, el que és el mateix, a qui diantre beneficia la situació que vivim en aquests moments al món sencer?
No voldria pas que el que digui a continuació pugui ser viscut com un qüestionament a l’excel·lent feina que duen a terme cada dia la majoria dels nostres professionals sanitaris, científics i investigadors en general. Crec que al nostre país disposem d’un tresor incommensurable, que és l’actitud, el rigor i la professionalitat de la majoria de metges, infermers, cuidadors, epidemiòlegs, farmacèutics, etc. I n’hem d’estar ben orgullosos i agraïts. Tanmateix, la bona feina dels nostres professionals no ens hauria d’impedir de fer-nos una pregunta, per incòmoda que sigui: existeix la remota possibilitat que aquesta crisi sigui o esdevingui especialment profitosa i beneficiosa per a un reguitzell d’indústries de la “salut”? Parlo, en primer lloc, de les farmacèutiques, òbviament, que em consta que aquests darreres setmanes es freguen les mans. Però no només. Parlo també de la sanitat privada, d’aquestes clíniques tan filantròpiques, que fan negoci amb la nostra salut, i passen factura a l’administració que paguem tots. Parlo de la indústria que fabrica testos, respiradors, i eines i maquinària clínica en general. Parlo dels laboratoris. I sí, per què no, parlo de científics i investigadors a qui fins fa quatre dies ningú no els feia ni cas i que de cop i volta han ensumat la possibilitat –la finestra d’oportunitats que diuen ara els pretensiosos– de fer-se indispensables socialment i, per tant, d’exigir un bon tros del pastís de l’erari públic dels propers pressupostos públics.
Veient segons quins debats a Twitter, com els que recentment proposaven economistes com Germà Bel, ja em veig a venir que se’ns vendrà la moto que és del tot urgent i indispensable d’augmentar els pressupostos públics de sanitat –és a dir, de reduir els pressupostos d’altres partides–, perquè això del coronavirus només és el començament d’una nova manera de viure, d’un nou món on estarem del tot exposats a noves pandèmies que amenaçaran la nostra salut constantment, i ens hem de protegir! I tal i qual. I, esclar, ja sabem què passa quan jugues amb la por de la mort: qui més qui menys pica l’ham, i hi cau, com si es tractés del rescat pel segrest del teu fill. Doncs no, no crec que el coronavirus justifiqui cap augment pressupostari en sanitat i em sembla peremptori d’alçar la veu contra el que em sembla un veritable engany i xantatge immorals.
El doctor Antoni Sitges-Serra, catedràtic de cirurgia de la UAB i excap de cirurgia de l’Hospital del Mar, autor de llibres com Si pot, no vagi al metge, i gens sospitós de ser cap neoliberal-de-dretes-i-salvatge, fa molt de temps que malda per explicar pedagògicament la trampa de l’actual sistema sanitari dels països occidentals, un sistema populista en el qual si vols guanyar vots has de dir que gastaràs més en sanitat, encara que això no serveixi per viure més, ni més saludablement. Com molts d’altres que ho han denunciat abans, Sitges-Serra critica que vivim en un sistema que és una màquina industrial de fabricació de malalts, que necessita autojustificar constantment les infraestructures, el personal i la despesa absolutament desmesurada que tenim als nostres països, per tal de perpetuar-se. Una de les idees més interessants que li he llegit, per exemple, és que sembla evident que la contribució o incidència de la medicina a la llarga esperança de vida del nostre país se situa entre entre el 10 i el 15% dels factors. El 85% restant és l’entorn on vivim, el que mengem, la feina i activitats regulars que tenim, l’estil de vida que duem, etc. Amb altres paraules, que hi ha maneres més eficients de millorar la salut pública del nostre país que augmentar el nombre d’hospitals, metges i fàrmacs. Per exemple, invertint en cultura, en agricultura i ramaderia de qualitat, o en la reducció de les emissions contaminants.
Una altra dada que Sitges-Serra mira de difondre és que no hi ha cap prova que demostri que anar al metge regularment allargui la vida. És més, que els controls o cribratges aparentment preventius, per malalties com el càncer, no només no serveixen de res sinó que són més perjudicials que no pas beneficiosos. Per exemple, les dades demostren que entre un grup de 1000 dones controlades regularment durant 10 anys i un grup de 1000 dones no controlades, la diferència és que en el grup controlat van morir 4 dones per càncer de mama i en el grup no controlat, en van morir 5. 10 anys de controls i despeses per salvar una vida de 1000! El que és pitjor, nogensmenys, no és pas això, sinó que entre les 1000 dones controlades, 100 van patir un fals positius –amb les greus conseqüències psicològiques que això comporta–, 5 van ser operades innecessàriament, i 21 dones van morir de qualsevol tipus de càncer, exactament el mateix nombre de dones que van morir per qualsevol tipus de càncer en el grup de 1000 dones no controlades. És a dir, si no s’haguessin fet aquests controls, no només haguessin mort el mateix nombre de dones per culpa del càncer, sinó que ens haguéssim estalviat que 5 dones haguessin passat per un quiròfan innecessàriament i que 100 dones s’haguessin lliurat de l’angoixa d’un fals positiu.
La crítica de Sitges-Serra, sens dubte, ens remet irremeiablement a uns altres dos fenòmens mèdics, que no em semblen pas anecdòtics en aquests moments. Parlo del disease mongering i de la iatrogènesi. Sobre el disease mongering, altrament dit, tràfic de malalties, se n’ha parlat força, després que la periodista Lynn Payer creés aquest terme per anomenar el fenomen de la indústria farmacèutica d’inventar-se noves malalties amb l’afany de vendre més. Si se sap que és un fet palpable que la indústria farmacèutica ha tingut aquestes pràctiques les darreres dècades, qui ens pot assegurar que en aquests moments la mateixa indústria no juga amb la salut de tot el món, amb l’únic propòsit d’augmentar la facturació anual? I la iatrogènesi, és a dir, el dany causat per un tractament o error mèdic, crec que es mereix un capítol a part. Segons apunten les dades d’un dels pocs estudis existents sobre la qüestió, endegat per investigadors de l’hospital Johns Hopkins, la iatrogènesi és la tercera causa de mort als Estats Units. Sí, sí, que la tercera causa de mort és la cagada del metge o el mateix tractament mèdic. La tercera!
Vist el panorama, les preguntes següents s’ensopeguen espontàniament. Continuarem tan tranquils a casa sine die, mentre ens endollen soldats, policia i multes? Continuarem acceptant tan resignadament que els gossos puguin sortir a pixar i a defecar pels nostres carrers, i que les nostres criatures no puguin ni airejar-se? Continuarem assumint passivament que els francesos i belgues puguin fer esport a l’aire lliure i nosaltres haguem de fer el préssec de la cuina al traster? Continuarem creient que és normal que la Conselleria d’Agricultura destini recursos econòmics i humans, cremant benzina d’helicòpters i gastant hores de feina d’agents rurals, per vigilar si els nostres conciutadans passegen pels boscos i parcs naturals del país? Continuarem endrapant mesures draconianes, de conseqüències econòmiques imprevisibles, mentre els suecs continuen anant a bars i restaurants? Continuarem pensant que hem de destinar més diners públics a l’actual sistema sanitari –més llits blancs, més pastilles, més quiròfans–, en comptes de jugar fort per tenir un país d’energies netes, d’alimentació saludable i de cultura per a tothom, que ens dibuixi almenys una riallada al dia? Continuarem, en definitiva, sucumbint a la dictadura d’aquest règim antiabraçades?
