La setmana passada es va produir un altre esdeveniment trist i indignant que tenia l’origen al Tribunal Suprem. Tot i les recomanacions de l’ONU perquè els presos amb menys perillositat -especificava també els qui estan “empresonats per expressar idees crítiques”- passaren aquesta etapa de confinament a casa, atès que a les presons també ha arribat la pandèmia de coronavirus, el Suprem va decidir, per enèsima vegada, desatendre les peticions del màxim organisme internacional.
Evidentment, l’“alt tribunal”, responsable de la condemna emesa el 14 d’octubre de l’any passat i de tantes altres decisions injustificables, era conscient que aquell suggeriment podia afectar els presos polítics catalans. No és que l’ONU haja expressat clarament, a través dels seus grups de treball, que aquests presos i preses han de ser alliberades immediatament: és que ara recomana que aquests reprasaliats passen el confinament a les seues cases no ja en qualitat de presos polítics, que també, sinó en qualitat de presos catalogats com a “menys perillosos”.
El Suprem, però, no va tardar gaire a amenaçar els funcionaris i les juntes directives de les presons catalanes, així com també el Departament de Justícia -que gestiona els centres penitenciaris catalans- amb perseguir amb una acusació de prevaricació els qui aprovaren la decisió de permetre els presos polítics passar l’estat d’alarma a les seues cases. A més a més, l’“alt tribunal” només es va centrar en els casos dels nou presos polítics catalans, atès que una quinzena d’altres presos catalans que s’han acollit a l’article 100.2 del règim penitenciari han pogut anar a les seues cases temporalment. Contra aquests presos el Suprem ni cap altre jutjat té cap sospita. Tampoc contra bona part dels presoners amb tercer grau, que també han pogut marxar de les presons fins que acabe l’estat d’alarma.
L’episodi que protagonitza el Suprem torna a ser demencial. La seua obsessió contra els presos injustament condemnats és tal que arriben a amenaçar els funcionaris que puguen prendre una decisió segons el criteri de l’ONU. L’acusació de prevaricació que fan servir com a amenaça és, precisament, la més gran de les prevaricacions possibles, en tant que aquest advertiment no és, sinó, una extralimitació de competències. I és que un jutjat només es pot pronunciar sobre un fet si aquest fet s’ha produït i si rep un recurs que l’obligue a pronunciar-se. Una vegada més, el Suprem s’ha saltat totes les línies roges i ha preferit tirar pel dret, pel seu dret, que és el dret penal de l’enemic.
De moment, les conseqüències per als presos polítics són la possibilitat de contagiar-se a les presons i la de no poder complir amb les tasques que tenen encomanades a fora d’aquests centres i per les quals es van poder acollir a l’article 100.2. Resumidament, uns hauran de deixar de treballar -o no podran teletreballar- i altres hauran de deixar de tenir cura de persones dependents, algunes d’elles familiars directes.
La manca d’humanitat és quasi tan indignant -i igual de previsible- que el silenci polític d’alguns partits davant d’aquests casos. Tot i que la pandèmia ha estat una situació sobtada que ha desequilibrat tothom i que ha generat errors polítics, en alguns casos inevitables, per part del Govern espanyol i dels partits que l’integren, el silenci o la inacció d’aquests partits davant d’aquest nou atemptat contra la dignitat humana evidencia una manca de sensibilitat que fa feredat. I que només generarà distanciament entre dues parts, l’espanyola i la catalana, que han d’entendre’s si no volen que aquesta legislatura, ara aparentment en interrupció per la pandèmia, fracasse i servesca per obrir el pas de la Moncloa a l’extrema dreta.
