La violència a les comissàries xilenes era despiadada. Els cops de puny, els ofegaments, els corrents elèctrics, les cremades de cigarretes, els talls amb armes blanques o els simulacres d'afusellament formaven part del manual quotidià de tortura de la dictadura feixista, la qual va instaurar-se després d'un colp d'Estat patrocinat pels Estats Units contra el mandatari socialista Salvador Allende l'any 1973. Mentre el règim militar assassinava fins a 2.298 persones i en feia desaparèixer 1.209 més, els fanàtics del lliure mercat que havien estudiat a l'Escola de Chicago es fregaven les mans. No debades, tenien al seu davant l'oportunitat de convertir Xile en el laboratori neoliberal d'Amèrica Llatina, en transformar el país andí en el camp de proves de les teories pregonades pels economistes Milton Friedman i Friedrich Von Hayek.
El pla de xoc neoliberal, el qual havia estat redactat pels denominats Chicago Boys abans del colp d'Estat contra el govern democràtic d'Allende, va consagrar-se a la Constitució de 1980. En aquell text constitucional, Xile s'erigia en un estat subsidiari, és a dir, no s'encarregava directament de la provisió de drets fonamentals com ara la seguretat social, la salut o l'educació. Aquests serveis serien prestats, a grans trets, per companyies privades. Amb l'educació superior iniciant el seu procés cap a la mercantilització amb la llei d'Universitats de 1981 i la sanitat obrint-se al capital privat a través de diverses contrareformes realitzades a la dècada dels 80, la quintaessencia de la privatització de les prestacions bàsiques foren les pensions.
L'impuls del sistema de jubilació dominat pel mercat va estar dissenyat per José Piñera, fonamentalista neoliberal que actualment és acadèmic del llibertari Institut Cato, amb seu a Washington DC i finançament pels multimilionaris d'extrema dreta dels Koch, i germà de l'actual president xilè, el conservador Sebastián Piñera. El model està guiat per l'estalvi individual. O dit d'una altra manera: si durant la teua vida laboral has gaudit d'un sou elevat i has estalviat, tindràs una bona pensió; en cas contrari, comptaràs amb una jubilació ínfima.
La febre privatitzadora de la dictadura de Pinochet, la qual va mantenir estrets lligams amb el règim franquista, va afectar els denominats sectors estratègics, és a dir, com ara l'aigua, la telefonia, l'electricitat o el sector financer. Segons va exposar la investigadora Maria Oliver Monckeberg a l'obra El saqueo de los grupos económicos al Estado chileno (Ediciones B), la venda del patrimoni públic va estar farcida d'irregularitats. Encara més, un informe de la Comissió Investigadora de la Cambra dels Diputats, va estimar en 6.000 milions de dòlars les pèrdues provocades per les privatitzacions.
Les ombres d'aquell procés tenen l'exemple paradigmàtic en la Societat Química i Minera de Xile. Amb una pèrdua patrimonial per la seua venda de 261,9 milions de dòlars per als xilens, la presidència de l'empresa va recaure en Julio Ponce, gendre del dictador Pinochet. Rebatejada com a Soquimich l'any 1980, s'ha convertit en una multinacional líder en els àmbits en els quals ostenta interessos. Assetjada per diversos escàndols de corrupció i de frau fiscal en els darrers anys, Ponce va mantenir durant dècades la cadira presidencial de la companyia.
Malestar social
La persistència d'aquest model socioeconòmic va provocar que Xile abastara unes xifres de desigualtat preocupants, fins i tot, dintre del context llatinoamericà. No debades, i segons les dades proporcionades pel Banc Mundial, ostentava una major desigualtat -mesurada a través del coeficient Gini- que països del seu entorn com ara Argentina, Perú i Bolívia. El país andí, fins i tot, presenta la bretxa més gran d'ingressos entre el 10% més ric i el 10% més pobre de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), només per darrere de Mèxic. «La manera en com estava organitzada l'economia xilena per part els Chicago Boys funcionava per a l'1% de la població, però no per a la gent», va pronunciar a principis d'enguany l'economista Joseph Stiglitz en la seua gira de presentació del llibre El poder, el poble i els beneficis. Capitalisme progressista a l'era del descontentament (Edicions 62, 2020).
El malestar social amb el sistema privatitzat que va ser imposat a sang i foc durant la dictadura va emergir l'any 2006 amb la denominada revolta estudiantil dels Pingüins, batejada d'aquesta manera per la indumentària dels estudiants. En aquelles protestes, va reivindicar-se una educació pública, gratuïta i de qualitat, especialment en l'ensenyament superior. Xile, no debades, ostenta el dubtós honor de comptar amb un dels sistemes universitaris més cars del planeta. Segons les dades oferides per l'OCDE, el cost anual de mitjana per estudiant és de 7.654 dòlars. Uns preus totalment inaccessibles per a bona part de la població, ja que més de la meitat dels xilens perceben un sou mensual igual o inferior als 484 euros. Les manifestacions dels estudiants van repetir-se l'any 2011.
A conseqüència de la pujada del preu del transport, el qual va privatitzar-se àmpliament i ha comportat l'establiment de peatges en carreteres que impliquen la pèrdua del carnet de conduir en cas d'impagament, i de la desigualtat insuportable, l'any 2019 van produir-se jornades i jornades de mobilitzacions massives a Xile. «Es tractava de manifestacions que tenien un caràcter transversal, i que no estaven protagonitzades pels estudiants, com en anteriors ocasions», explica Anna Ayuso, investigadora principal d'Amèrica Llatina al Centre d'Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB).
Entre les reivindicacions dels manifestats, que van patir una repressió desmesurada per part del govern conservador de Piñera, estava la reforma del sistema de pensions. El model privat, no debades, ha fomentat unes prestacions marcadament reduïdes. Vuit de cada deu jubilats reben una pensió mensual inferior al sou mitjà del país andí, així com el 50% dels pensionistes perceben només 180 euros al mes, d'acord amb una anàlisi de la progressista Fundación Sol.
Tal com ha desgranat el mateix centre de pensament d'orientació esquerrana, la privatització del sistema ha beneficiat a grans empreses xilenes i a multinacionals estrangeres. El Banc Santander, per exemple, va captar 7.000 milions de dòlars dels estalvis forçats dels xilens, segons va detallar La Vanguardia. També s'han beneficiat, entre altres, el grup BTG, el qual va ser fundat per Paulo Guedes, superministre econòmic del president brasiler d'extrema dreta Jair Bolsonaro. Exmembre del conservador Institut Millenum, patrocinat per entitats financeres com Bank of America Merril Lynch, va assessor econòmicament la dictadura de Pinochet.
Ruptura constitucional
La transversalitat i la fortalesa de les protestes de l'any 2019 va obligar el govern conservador de Xile a facilitar la celebració d'un referèndum per trencar amb la carta magna heretada del règim criminal de Pinochet i, en conseqüència, iniciar un procés constituent per redactar-ne una nova. Els resultats de la consulta celebrada el passat diumenge van ser aclaparadors: el 78% dels xilens van votar a favor de trencar amb el paradigma constitucional del neoliberalisme i avançar cap a un text magne que consagre el país andí com a un estat social i democràtic de dret. «Es tracta d'una ruptura, si més no, simbòlica amb el sistema neoliberal de provisió de serveis públics. El malestar social generat per aquest model ha sigut el principal detonant de les protestes transversals que han motivat aquesta consulta», analitza Ayuso.
«Xile ve d'uns anys de protestes, les quals havien estat protagonitzades per les capes més joves de la societat i, especialment, pels estudiants universitaris. Aquestes manifestacions, de fet, eren producte del sistema econòmic imposat durant la dictadura pels Chicago Boys. Es tracta d'un model que ha col·locat Xile entre els països llatinoamericans amb un creixement econòmic més sostingut i robust. Se'n parlava, de fet, del miracle xilè. La cara B, però, era que aquest sistema era profundament desigual», desgrana Ernesto Pascual, docent a la Universitat Oberta de Catalunya i especialista en relacions internacionals. «La pandèmia també ha pogut afectar, ja que s'han vist els efectes del sistema de salut privat. Ara bé, hi ha altres factors, si és cert que menors, que hi han contribuït, com ara una elit política endogàmica o les causes de corrupció, malgrat ser menors que en altres països d'Amèrica Llatina», complementa Ayuso.
Amb la victòria dels partidaris del canvi constitucional a Xile, el país andí ha engegat un procés constituent pràcticament inèdit. No debades, 155 membres de la societat civil, amb paritat estricta entre dones i homes, redactaran la nova carta magna. Seran escollits en abril de 2021. «Es tracta d'un procés inèdit, ja que estarà elaborat per ciutadans i la composició serà paritària», subratlla Ayuso, qui afirma: «La nova assemblea ciutadana elegida directament pel poble i igualitària en gènere, i cal veure si amb quotes per als pobles indígenes, té la missió de soterrar l'experiment neoliberal que s'arrossegava des de la dictadura i convertir-se en un referent democràtic de caràcter inclusiu».
«És un experiment inèdit, que cal veure com es desenvolupa», indica Pascual, qui amplia: «S'ha de veure com actuen els ciutadans que redactaran la constitució, així com si les elits econòmiques i polítiques del país se senten excloses. En cas que consideren que la constitució va més enllà dels límits que poden assumir, no es descarta que hi hagin moviments de les forces vives per reconduir el procès constituent». «Amb tot, la nova carta magna xilena pot caure en la tendència llatinoamericana d'aprovar una constitució molt avançada que després no s'aplica. És la diferència, com expressem en ciència política, entre el constitucionalisme formal i el material. Veneçuela, per exemple, té una constitució molt avançada en drets socials, verds i civils, on permet al poble aprovar la revocació del president», assenyala.
El desenvolupament del procés constitucional impactarà, al seu torn, en el panorama polític que sortirà de les pròximes eleccions xilenes, previstes per l'any vinent. «En aquest cas, i malgrat que l'esquerra tampoc té un candidat clar, la dreta acudeix dividida i erosionada pel cop rebut amb la consulta. No debades, pràcticament la totalitat de les forces conservadores estaven en contra de l'opció escollida pels ciutadans xilens», exposa Ayuso. Només figures dretanes com ara l'exministre de Piñera i col·laborador de la dictadura Pablo Longueira o Joaquín Lavín, supernumerari de l'Opus Dei i defensor del sistema econòmic emanat de la dictadura militar, s'han posicionat a favor de la reforma constitucional amb l'objectiu d'encarnar una renovada opció conservadora.
«Aquest procés constituent està emmarcat, a més, en una mena de recuperació del progressisme a Amèrica Llatina, tal com avalen els resultats de Bolívia i d'Argentina. Ara bé, d'unes opcions progressistes més moderades respecte dels models més polaritzadors dels seus antecessors. Amb tot, aquest procés també estarà influenciat pel resultat de les eleccions nord-americanes», dissecciona la investigadora del CIDOB, qui tanca: «Al marge de com es desenvolupe la renovació constitucional, el resultat del referèndum ha confirmat la voluntat de Xile de soterrar el sistema neoliberal, abraçar un model social propi del segle XXI i trencar amb l'herència d'una dictadura traumàtica per la seua repressió brutal». L'ocàs del nugat i ben nugat de Pinochet a Xile.