-El papa Francesc va firmar un document fa unes setmanes que trastocava de soca-arrel l'estructura de l'Opus Dei dintre de l'Església catòlica. En què consistia aquesta reforma?
Es tracta d'un document orientat no sols a una reforma de l'Opus Dei, sinó a un canvi de direcció en l'obra [denominació que rep l'Opus Dei] després de més de 90 anys d'existència, en els quals pràcticament no s'ha produït cap modificació en el funcionament i l'estructura d'aquesta organització. L'Opus Dei ha estat seguint, no debades, els preceptes del seu text canònic, és a dir, el llibre Camí, publicat en 1939. La reforma impulsada pel papa és molt important perquè és una transformació de gran profunditat que va més enllà dels aspectes organitzatius i que molts han qualificat, a parer meu, de manera encertada com a una degradació jeràrquica de l'Opus Dei. Per què? Per què el papa Francesc li retira l'excepcionalitat jurídica que tenia, la qual consistia a erigir-se en una prelatura amb una jurisdicció pròpia. O dit d'una altra manera: no depenia de la congregació dels clergues, sinó que comptava amb fil directe amb el papa.
La reforma de Francesc situa l'obra sense cap mena d'excepcionalitat, ja que estableix la seua dependència del dicasteri del clergue i exclou l'organització de l'ordre episcopal. El seu prelat, Fernando Ocáriz, ja ha aparegut en fotos recents sense el bàcul, la mitra i desposseït de qualsevol vestimenta episcopal. Què implica aquesta decisió? L'exclusió de l'Opus Dei de l'Església jeràrquica, una degradació del seu estatus en convertir l'obra en una institució més, equiparada a la resta de diferents moviments o congregacions religioses. Francesc, tanmateix, va més enllà en la seua reforma: demana a l'Opus Dei que adapte els seus estatuts al nou estatus eclesiàstic. Els exigeix presentar un informe anual de l'estat de l'organització i de la seua tasca apostòlica. Encara més, sol·licita que canvie la seua forma de govern, la qual s'ha caracteritzat per ser molt jeràrquica, piramidal i patriarcal, on tot el poder residia primer sobre el pare Josemaria Escrivà de Balaguer i després l'atresoraven els seus successors. En aquest sentit, Francesc els exigeix que no fonamenten l'obra en l'autoritat del prelat, sinó que es basen en el carisma, tret que és realment l'origen d'aquesta organització, dintre d'aquesta filosofia de santificació del treball i de la vida quotidiana.
-La reforma del pontífex, per tant, precipita l'Opus Dei cap a una refundació.
Evidentment, es tracta de la forma de canvi que Francesc considera més adequada. Què suposa, de fet, aquesta carta apostòlica de Francesc? Una refundació de l'Opus Dei que coincideix en les refundacions que sol·licita a altres moviments religiosos de caràcter conservador, com ara Comunió o Alliberament. L'única organització d'aquesta tendència, això és, conservadora i contrària a l'orientació alliberadora d'aquest pontificat, que s'ha lliurat, de moment, ha estat el Camí Neocatecumenal. Aquesta reforma de Francesc, per tant, no és només una reestructuració del poder i el paper de l'Opus Dei, sinó un toc d'atenció general al conjunt d'organitzacions contràries al papa Francesc i que s'han caracteritzat ideològicament per sostenir uns plantejaments conservadors, preconciliars i restauradors.
-Amb aquestes reformes, s'entén que el papa Francesc s'ha guanyat més enemics encara dintre dels àmbits conservadors. Quina és l'oposició articulada contra l'actual pontífex?
Aquestes decisions estan creant tot un "front contrari a Francesc" que està encapçalat per alguns cardenals, els quals s'han resistit des del primer moment contra aquestes reformes i transformacions. Es tracta d'un front que no està definit de manera explícita, però que treballa amb gran eficàcia. En públic i des d'un punt de vista forma, cap organització s'oposarà a les peticions de canvi del pontífex. El mateix Ocáriz ha expressat que «acaten filialment» les sol·licituds del papa Francesc. Ara bé, fixem-nos en l'expressió emprada: «Acatem filialment». Acatar no és comprometre's a cap canvi. És una actitud purament externa, d'acceptació solament des del prisma jurídic. El concepte de «filial», a més, s'utilitza en el llenguatge eclesiàstic per mostrar un acord extern amb les decisions del papa, però sense assumir-les a escala interna. Un dels factors, a més, que ha pogut vessar el got de la paciència de Francesc per emprendre aquesta reforma ha pogut ser el permanent negacionisme de l'Opus Dei sobre els casos de pederàstia que s'han produït als seus col·legis. Un exemple paradigmàtic és un professor del centre escolar Gaztelueta, el qual fou defensat per la direcció de l'escola malgrat la condemna a dos anys de presó del docent per abusar d'un menor dictada pel Tribunal Suprem.
-Aquesta degradació de l'estatus de l'Opus Dei, a banda de forçar una refundació de l'obra, busca retornar el pes dels ordes religiosos enfront dels moviments ultraconservadors i integristes?
En el fons d'aquesta reforma subjau un reconeixement al posicionament tan favorable al papa Francesc que han tingut les congregacions religioses en comparació amb els moviments conservadors. En aquests nou anys de pontificat, s'ha evidenciat una millor sintonia amb els ordes religiosos, les quals estan acollint i posant en pràctica la nova orientació alliberadora de Francesc. De manera indirecta, com he dit, es tracta d'una forma de validar i reconèixer la sintonia entre ambdós projectes, és a dir, entre la línia del papa Francesc i les congregacions religioses en general, i de posar de manifest aquesta confrontació velada durant tot el pontificat amb els moviments conservadors, que no han mostrat ni un sol gram ni d'afinitat, ni de proximitat, ni de voluntat de posar en marxa les propostes renovadores de Francesc.
-El pontífex, de fet, ha empres reformes en la majoria de les grans organitzacions integristes que pivoten al voltant de l'Església catòlica. Francesc, per exemple, va forçar-la una renovació dels càrrecs dirigents de Comunió i Alliberament.
En el cas concret de tres o quatre organitzacions conservadores i contràries a Francesc, el pontífex ha realitzat intervencions per a canviar la direcció o la guia d'aquests moviments. Tots aquests canvis, i és un aspecte que cal subratllar, han estat per escrit. Francesc no ha efectuat una simple telefonada privada a Ocáriz o al màxim dirigent de Comunió i Alliberament per dir-los que han de canviar d'orientació. Ha marcat distància a través de diversos documents, tot i que els mateixos moviments havien exhibit aquest distanciament amb el pontífex per la seua actitud reticent a posar en marxa les seues reformes. En aquests textos, Francesc fa una correcció, una petició i estableix el canvi de rumb d'aquestes organitzacions. S'ha de recordar que la manera del papa per definir la seua relació amb determinades persones o organitzacions és un document d'aquest tipus.
-El posicionament de Francesc envers els moviments ultracatòlics contrasta amb el comportament dels seus predecessors Benet XVI i Joan Pau II.
Francesc ha estat durant els nous anys del seu pontificat en una situació d'espera, sense pressa per obligar els moviments conservadors a realitzar un gir en les seues estructures. El papa no volia fer-ho de manera immediata a la seua elecció. Com bé has comentat, en els pontificats de Benet XVI i de Joan Pau II l'Església catòlica va viure una llarga etapa de segrest per part de l'Opus Dei. Aquesta organització va ocupar aleshores les quotes més altes de poder en la cúria i l'episcopat mundial, així com va gaudir d'una presència creixent en altres àmbits com ara l'educatiu a través de col·legis generalment d'elit, universitats i centres teològics, en els quals, per cert, encara s'imparteix una teologia preconciliar. Des del punt de vista de la base del món catòlic, l'Opus Dei gaudeix avui en dia d'un pes important a les parròquies, on predomina la devoció mariana i la pràctica sacramental. Són pràctiques totalment legítimes, que defineixen, de fet, a la majoria de les parròquies. Ara bé, es tracta d'exercicis aliens als grups socials o les persones empobrides. En aquella època, l'Opus Dei, per exemple, va controlar la comunicació del Vaticà a través d'un dels seus membres destacats, Joaquín Navarro Valls, qui decidia la presència dels mitjans de comunicació o dels periodistes a les rodes de premsa del papa en funció de la seua línia o de les crítiques a la ideologia papal.
S'ha de destacar, a més, la important influència que va tenir l'Opus Dei en la congregació per a la doctrina de la fe, l'antic sant ofici. Has de tenir en compte que durant la prefectura del cardenal Joseph Ratzinger al capdavant d'aquest òrgan, que va allargar-se més de dues dècades, l'Opus Dei va exercir la tasca d'imposar denuncies contra teòlegs considerats heretges o heterodoxos. Quan la congregació per a la doctrina de la fe rebia aquestes denúncies, les tramitava ràpidament i acabava sotmetent als teòlegs denunciats a processos sumaríssims. Pràcticament, cap d'aquests procediments va acabar amb l'absolució i de manera majoritària es van produir l'expulsió de la docència i la censura dels llibres dels teòlegs condemnats. Aquesta censura vaig viure-la de prop quan, segons les informacions que em van arribar, l'Opus Dei va denunciar-me per dos articles que vaig escriure al diari El País sobre la canonització l'any 2002 de Josemaria Escrivà de Balaguer. A partir d'aquesta denúncia, el cardenal Ratzinger va demanar una investigació dels meus escrits i va condemnar el meu llibre Dios y Jesús. El horizonte religioso de Jesús de Natzaret. L'accés de l'Opus Dei a la congregació per a la doctrina de la fe fou molt important en el rumb ideològic del pontificat de Joan Pau II. Els vincles ideològics entre Ratzinger i l'Opus Dei, justament, van fer-se més estrets quan el futur papa fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Navarra, centre d'estudis superiors en mans de l'obra.
-La coincidència ideològica és l'única raó per la qual Joan Pau II i Benet XVI concedeixen un poder important i una influència determinant a l'Opus Dei durant els seus pontificats?
Existeixen, a parer meu, tres raons. Com bé comentes, la primera és la sintonia entre els projectes d'ambdues figures eclesiàstiques del conservadorisme i l'Opus Dei. Els projectes de Joan Pau II i de Benet XVI són de restauració, de tornada a l'etapa anterior al Concili Vaticà II, de cristianització del món i de reforçar els dogmes catòlics. Si col·loques a la dreta el programa d'ambdós pontífexs i a l'esquerra el preconitzat per l'Opus Dei, coincideixen quasi al 100%. En ambdós casos, no tracten de respondre al futur amb l'objectiu de resoldre els desafiaments del nostre temps, sinó que miren al passat per solucionar els problemes del present, és a dir, propugnen una mirada retrògrada. La segona raó d'aquesta aliança és l'extensió de l'Opus Dei arreu del món. Present a 60 països i amb una estructura en tots els camps, com ara l'educatiu o el teològic, des d'un punt de vista de control moral i de pràctica del dret canònic, tenien assegurat que el seu projecte d'Església catòlica preconciliar arribara a tots els racons del planeta. La tercera raó, i no per això menys important, és el suport econòmic que l'Opus Dei va prestar al Vaticà. Fou fonamental perquè les arques de la Santa Seu comptaren amb múscul econòmic. Encara més: gràcies a la influència de Joan Pau II, de nacionalitat polonesa, l'Obra va finançar el partit polític Solidaritat de Polònia.
-Vostè va escriure l'any 2020 l'obra La Internacional del Odio. ¿Como se construye? ¿Como se deconstruye? (Icaria, 2020), en la qual narrava la configuració d'una aliança global entre les forces reaccionàries polítiques i les organitzacions fonamentalistes cristianes. Quina ha estat la relació de l'extrema dreta Vox, l'hongarès Viktor Orban o el brasiler Jair Bolsonaro, així com de col·lectius integristes com ara Hazte Oir, amb el papa Francesc?
L'orientació renovadora de Francesc no només ha generat un front religiós i polític contrari a la seua figura, sinó que de manera paral·lela s'ha configurat en els darrers anys una mena d'Internacional Cristoneofeixista que acull partits d'arreu del món amb caràcter homòfob, patriarcal, negacionista del canvi climàtic o amb plantejaments ultraconservadors. S'ha donat una entesa entre els evangelistes fonamentalistes, en el cas del món protestant, i dels integristes, pel que fa a l'univers catòlic, que ha conformat una aliança de la qual se'n va parlar al Congrés dels Diputats a través de la diputada Maria Dantas, d'ERC. Espanya és un exemple paradigmàtic d'aquesta xarxa, conformada per organitzacions, com puga ser Abogados Cristianos, i moviments conservadors i integristes; l'extrema dreta Vox i un sector ampli del PP que exalta aquests posicionaments; i una sèrie de mitjans de comunicació que actuen com a altaveus d'aquests pensaments, com ara La Razón, OkDiario, Es Radio o Infocatólica.info. El problema d'aquesta aliança és l'eficàcia dels seus missatges per la seua simplicitat i estar fonamentats en mentides, en notícies falses, que calen més de pressa en l'imaginari social i exerceixen una influència important en la mentalitat política i religiosa de la ciutadania espanyola.