La massa mineral del Pirineu perd força i altitud a mesura que s’acosta a la Mediterrània. És allà on la serra de l’Albera s’expressa com el darrer gest de la cadena muntanyosa. De fet, n’és el contrafort oriental, aquell que la comunica amb l’aigua salada i la cota 0. Però del conjunt de la serra, el 1986 es declarava Paratge Natural d’Interès Nacional tan sols una porció que avui abraça un total de 4.200 hectàrees i parcialment els termes municipals de la Jonquera, Rabós i Espolla. De manera més extensa, trobareu en aquest territori l’espai natural homònim que forma part de la xarxa Natura 2000 com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i proposat com a lloc d’importància comunitària (LIC). L’espai ocupa una superfície de 16.000 hectàrees i abraça des de la carena fronterera fins a les portes de Peralada o la costa de Llançà.
No obstant això, el discurs propi del Paratge Natural i de l’esmentat espai natural perdrien sentit i valor si quedaren desvinculats del seu context, perquè el conjunt de la serra de l’Albera condensa una munió d’elements identitaris que componen un relat dens, responsable d’unir el present amb el llunyà neolític. La barreja conté natura amb diversitat d’ambients, llegat megalític i patrimoni romà; presència medieval i altres capítols més recents de la Història, a poques dècades de distància del nostre temps viscut. I encara més: l’Albera dibuixa una línia imaginària, divisòria de dos Estats, l’espanyol i el francès. La serra és fronterera des del Tractat dels Pirineus el 1659. Fou el 7 de novembre quan el van signar representants de Felip IV de Castella i III d’Aragó, i del rei francès Lluís XIV. El tractat havia de posar fi al litigi de la guerra dels Trenta Anys i fixar definitivament la frontera entre ambdós Estats. Entre altres resolucions, acabaria cedint a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. El cas és que la serra de l’Albera confronta avui dues cares d’una mateixa realitat cultural simètricament oposades: al nord, els seus pendents davallen cap a la plana rossellonenca, mentre que al sud, davallen cap a la de l’Alt Empordà. Per sobre del caràcter de frontera, la realitat és una altra: l’Albera excel·leix per haver estat un lloc de pas històric, de confluència i d’intercanvi, especialment a través de dos dels seus colls principals, el del Pertús i el de Panissars, els dos més practicables d’aquest territori i tots dos fora dels límits del Paratge Natural. Tanmateix, la seua transcendència reclama que ens hi aturem un instant.
El coll del Pertús delimita l’extrem occidental de la serra. El pas és testimoni del trànsit humà ja des de la Prehistòria. De fet, al seu vessant meridional es dóna una de les concentracions més importants de monuments megalítics de Catalunya. En el mateix terme de la Jonquera, trobareu alguns dels dòlmens més representatius, com el de Canadal, dels Mesclants, del Pedreguer o els dòlmens i menhirs dels Estanys. No deixeu, en cap cas, de visitar el recinte megalític del Mas Baleta. El conjunt prehistòric va ser localitzat el 1986 i està compost, entre d’altres, per un cromlec que recorda un Stonehenge en miniatura.
Atureu-vos, igualment, al terme d’Espolla: els dòlmens de la Cabana d’Arqueta són dels més grans de l’Albera. I a tocar de Sant Climent Sescebes, al seu terme municipal i fora dels límits del Paratge Natural, hi ha el dolmen de la Gutina, en excel·lent estat de conservació, i de perfil fal·liforme; i el menhir de la Murtra, dit també de Pedra Gentil, que s’eleva fins als vora 3,50 metres.
Si desitgeu aprofundir en la matèria, no hauríeu d’estalviar-vos l’itinerari natural i megalític que des del poble de la Jonquera us portarà fins als estanys homònims i al Mas Baleta, amb els corresponents monuments funeraris de la zona. Cantallops serà un altre punt de partida per a l’exploració de la cultura megalítica. En aquest poble, i ja que hi sou, sapigueu que hi ha la màxima concentració de cellers de la D.O. Empordà.
En temps dels romans
L’any 120 aC el procònsol Gneu Domici Aenobarb construïa l’anomenada Via Domicia, el corredor que des d’Itàlia havia de comunicar amb Hispània a través del coll de Panissars. En aquest punt, enllaçava amb la coneguda Via Augusta, que posava rumb al sud, al llarg de la costa mediterrània, fins a Cadis. En termes actuals, es tractava d’un autèntic corredor mediterrani. Enfileu-vos al coll de Panissars per gaudir d’una experiència romana. L’excursió no presenta cap dificultat i en un parell d’hores pujareu i baixareu a peu. Des de la Jonquera, seguiu en direcció nord cap a la frontera per la carretera nacional. Un parell de quilòmetres abans d’arribar al poble del Pertús, agafeu un camí asfaltat a l’esquerra que mena a l’heliport de la Jonquera. Aparqueu el vehicle i camineu un quilòmetre i mig per la mateixa pista fins a arribar al punt culminant. A Panissars, un parell d’indicadors assenyalen les direccions oposades d’ambdues vies romanes. I encara més: al coll, no us estigueu de passejar per les restes arqueològiques dels Trofeus de Pompeu. A banda de les marques de les rodes a la roca, els esmentats trofeus foren erigits per Gneu Pompeu Magne per commemorar la seua victòria sobre Quint Sertori. I això no és tot: hi ha també les ruïnes del priorat medieval de Santa Maria de Panissars, amb funcions de monestir i hospital benedictí, construït sobre una gran edificació romana, l’anomenada Mansio Summum Pyrenaeum. A Panissars, a més, durant la tardor de 1285 va tenir lloc la batalla batejada amb el nom del lloc, en la qual Pere el Gran vencé Felip III de França. Segles després, del Tractat dels Pirineus, en queda un testimoni: la fita transfronterera número 567, instal·lada el 1764.
Ben a prop, perviu el castell de Bellaguarda. Aquesta fortificació baluardada del segle XVI vigila la frontera i va representar un dels punts més rellevants de l’exèrcit francès als Pirineus, amb una guarnició que va assolir els 1.200 homes.
Poc més de vuitanta anys ens separen del camí de l’exili que una marea humana va emprendre quan la Guerra Civil estava a punt de tocar la seua fi. De nou,els colls del Pertús i de Panissars van ser-ne els principals testimonis. Al poble de la Jonquera, el Museu Memorial de l’Exili us farà reviure aquests fets funestos.
El coll del Pertús està separat del de Panissars per només un turó coronat pel citat fort de Bellaguarda i es manté encara com a pas estratègic, successor de la petjada romana a la zona. La carretera Nacional-II i l’autopista s’hi canalitzen, com si es tractara d’un coll d’ampolla. Parlem, ara sí, del Corredor Mediterrani. El ferrocarril completa la tríada d’aquestes infraestructures de transport, però el seu pas estalvia el desnivell per un túnel que porta, també, el nom del coll.
Rumb a llevant
Des de l’extrem occidental de l’Albera viatgem cap a llevant. El mantell forestal és continu en cotes baixes i mitjanes; alzinars i sureres cobreixen una terra tova formada per l’omnipresent sauló, un sòl sorrenc fruit de la desintegració del granit. Si decidiu descobrir el paratge natural en bicicleta haureu d’anar-hi amb compte perquè el terreny es torna relliscós tant de pujada com, sobretot, de baixada.
Arribats a Cantallops des de la Jonquera, no haureu de deixar passar l’oportunitat de visitar un dels monuments més singulars del Paratge Natural de l’Albera. Es tracta del castell de Requesens, catalogat com a Bé d’Interès Nacional. Les seues dimensions sorprenen: la imponent estructura fortificada s’eleva enmig d’una vall solitària coronada pel puig Neulós (1.257 m), punt culminant de l’Albera. De Requesens, se’n té constància ja al segle XI, perquè hi han succeït els principals episodis de la història local. Amb llegats i donacions, de mà en mà, el monument ha arribat fins a l’actualitat. La seua aparença és sospitosament hiperbòlica. L’excel·lent estat de conservació i la profusió de detalls delaten una reconstrucció un tant fantasiosa. I així és: a finals del segle XIX els seus propietaris, els comtes de Peralada, van dur-ne a terme la rehabilitació, tot seguint els cànons medievalistes establerts des del país veí. L’arquitecte Viollet-le-Duc seria un dels principals promotors d’aquest corrent i figura clau en la incipient disciplina de la restauració de monuments. Le-Duc signaria alguns dels projectes de referència en aquesta matèria, com ara Carcassona o el palau dels Papes a Avinyó.
Però la joia de la Corona de la serra de l’Albera en matèria de patrimoni medieval és el monestir de Sant Quirze de Colera. Des de Rabós, un camí rural sense dificultats d’accés per a vehicles convencionals us deixarà a les portes de l’abadia benedictina. Declarat Bé d’Interès Nacional, el monestir té el seu origen al segle X i funcionà, no només com a lloc de retir sinó com a hospital. Fins a l’any 1979 continuaren vivint-hi masovers i algunes de les dependències del complex monàstic serviren de magatzem i d’estable.
Ens adonem que les muntanyes, arribats a aquest punt, s’han despullat de la coberta forestal. L’orografia es mostra en tota la seua aridesa i la vegetació que l’acompanya obeeix a una configuració estrictament mediterrània. Els arbres escassegen; tan sols, mates aïllades de petits alzinars. L’arbust estén els seus dominis i una legió d’argelaga, de ginesta o bruc patrulla les muntanyes. L’efecte de la tramuntana sobre la vegetació es fa patent.
A Sant Quirze de Colera la pista guanya alçada de manera més pronunciada cap al coll de Banyuls. El pas fronterer de muntanya mereix una visita. Per assegurar-nos que hi accedirem sense problemes, més valdrà fer-ho per la pista asfaltada que naix al poble d’Espolla i que discorre paral·lela al curs del riu Orlina. Al capdamunt del coll, a 357 metres sobre el nivell del mar, un memorial recorda que aquest va ser un dels tants corredors de l’exili que ostenta la serra, tant en l’una direcció com en l’altra: no només dels catalans que fugiren de la Guerra Civil, sinó també dels francesos que s’escaparen de l’horror del nazisme.
Banyuls representa un mirador privilegiat sobre la costa mediterrània. En direcció al mar, el camí davalla amb forts pendents, escortat en tot moment per bancals de vinyes metòdicament ordenades. La població de Banyuls de la Marenda espera arran d’aigua en un ambient familiar, sempre relaxant.
A l’igual del de Banyuls, el del Pertús o de Panissars, el coll de Belitres va ser un dels principals passos de l’exili. Entre els mesos de gener i febrer de 1939, França obriria les fronteres per tal de permetre l’entrada d’aquells que fugien dels estralls d’una guerra. Es van comptabilitzar més de mig milió d’ànimes que travessaren la ratlla durant aquells dies d’hivern, de les quals més de 100.000 ho van fer per aquest pas costaner situat entre Cervera i Portbou.
A peu de carretera, trobareu les garites de la policia i les oficines de duanes, avui en desús, que testimonien una època en què Europa no era Europa. En direcció contrària i de camí a Portugal, tot fugint del nazisme, el filòsof alemany Walter Benjamin passaria dotze escasses hores a Portbou, on moriria misteriosament el setembre de 1940. El memorial Passatges presideix l’abadia del poble en record a l’intel·lectual. Al cementiri, hi resten les seues despulles.
A l’excursionista li caldrà saber que a Portbou arrenca el Sender de Gran Recorregut GR-92, que cobreix de cap a cap la costa catalana i que, en el cas de la serra de l’Albera, s’emmarca en el tram de paisatge litoral. I així és: el GR-92 uneix Portbou amb Colera pel coll del Frare trepitjant sòl d’esquistos, abans de continuar cap a Llançà i Cadaqués. A Colera perd altitud i se situa arran de costa: travessa l’encisadora platja de Garbet i les suaus ondulacions del cap Ras, amb la vinya a tocar, enfilada pels costers. A Llançà, coincideix amb una altra via pedestre de primer ordre, el GR-11, que travessa el Pirineu de cap a cap i fa somiar el caminant en aquesta suggeridora aventura.
I ací s’acaba la serra. Per l’interior i rumb al sud, continua l’Espai Natural de l’Albera, inclòs a la xarxa Natura 2000. Ocupa una porció de la plana altempordanesa, on el nostre espai protegit s’ancora al curs del riu Orlina, per trobar el seu límit meridional al poble de Peralada. Aquesta població de caràcter medieval és reconeguda pel seu castell, restaurat com el de Requesens segons les consignes romàntiques neomedievals. Tant l’una restauració com l’altra van córrer a càrrec dels comtes de Peralada, antics propietaris d’ambdós monuments. El de Peralada alberga en l’actualitat un casino, i als jardins se celebra durant els mesos de juliol i agost el Festival Internacional de Música de Peralada.
Peralada fou un dels llocs cabdals quan a l’Edat Mitjana Figueres no era més que un nucli d’ordre secundari. La població ostentava la capital d’un comtat i posseïa, fins i tot, exèrcit propi. Passegeu pels seus carrers abans de cloure aquesta incursió; del caràcter petri del seu nucli emana la lentitud d’un temps que no tornarà.