Dilluns de la setmana passada, Juan José Omella va inaugurar l’assemblea plenària de bisbes. En el seu discurs, el president de la Conferència Episcopal Espanyola va fer una defensa aferrissada del dret a la vida, va criticar “la ideologia de gènere” i va defensar una educació afectivosexual “que promogue un camí d’aprenentatge en la sana integració dels instints”. Per fer front al nombre creixent de depressions entre el jovent, Omella va proposar un model educatiu “que obrisca als xiquets, adolescents i joves a l’encontre amb Déu”.
Les referències educatives no van quedar ací, però. L’arquebisbe de Barcelona va aprofitar l’ocasió per exposar el que, a parer seu, hauria de ser el pal de paller d’una educació en llibertat: el sistema del xec escolar. És a dir, un sistema en el qual l’Administració entregara a les famílies una quantitat econòmica per triar centre escolar. “No podria ser el xec escolar la veritable neutralitat i llibertat que demanem a l’Administració competent?”, va preguntar retòricament. Segons Omella, l’Estat està obligat a “respectar el principi de subsidiarietat i ha d’evitar identificar-se amb un determinat model educatiu, adscripció ideològica o titularitat de l’escola”. Amén.
En ple segle XXI, l’Església s’hi juga molt, en l’educació. D’una banda, perquè, en un context de secularització creixent, és a les aules que pot continuar adoctrinant els infants i el jovent en la fe cristiana. D’altra banda, perquè és per la via de mantenir escoles religioses concertades amb l’Administració que s’ha assegurat, al llarg de les últimes dècades, una via de finançament subsidiària. Influència i diners, les dues potes sobre les quals s’ha sostingut històricament la institució catòlica.
Ho detalla amb molta claredat el periodista d’EL TEMPS Moisés Pérez en el llibre que la Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar-li. Duu per títol El negoci de les aules i és la radiografia més extensa feta fins ara al País Valencià sobre l’ensenyament privat i concertat al País Valencià, un treball minuciós on Pérez escorcolla i posa a disposició de l’opinió pública cada xicotet detall sobre la teranyina d’empreses i fundacions, i els seus corresponent capitostos.
Hi ha conglomerats internacionals, empreses laiques, entitats elitistes i també, i sobretot, una extensa malla de fundacions i entitats religioses que volen mantenir el seu vedat a expenses de l’erari públic. Hi ha, clar, la radiografia de les grans ciutats, però també dels molts municipis mitjans on, com ha passat a Torrent, Alcoi o Vila-real, l’ensenyament concertat i privat ha arrelat amb força. Hi ha, doncs, una vocació inequívoca per donar una imatge de País i fugir del valencianocentrisme.
El treball és el resultat de dos anys d’indagacions, d’ençà que el 2020 Pérez va rebre la beca Josep Torrent de Periodisme d’Investigació que concedeixen, conjuntament, el Magnànim i la Unió de Periodistes. “Va ser quan estava en eldiario.es cobrint educació que aquest tema em va cridar l’atenció. Perquè es parlava molt de l’escola concertada, de les seues demandes, de les seues mobilitzacions, però restava com un ens abstracte, inconcret. Allò que persegueix aquesta investigació és identificar els actors que hi intervenen i quins són els seus interessos ideològics i empresarials”, explica Pérez. No es tracta d’una qüestió en absolut menor. El curs escolar 2019-2020, l’escola concertada (és a dir, aquella sufragada amb diners públics, però gestionada per empreses privades) acollia el 24,8% de l’alumnat valencià; el 8,02% anava a l’escola privada. Un i altre sumen, doncs, un terç de tot l’ensenyament.
Govern blau, catifa roja
Si la foto fixa és aquesta és, en bona mesura, a causa de la tradició històrica i la incapacitat, en temps de democràcia, de fer una aposta clara i nítida per un sistema íntegrament públic. De fet, segons relata Pérez en el llibre, a la mort del dictador, el País Valencià presentava un dels índexs de participació pública en el sistema escolar més baixos de l’Estat: l’any 1975 l’escolarització pública representava només un 56% del total. Fou amb l’arribada dels socialistes a la Generalitat que la balança començà a decantar-se a favor de la pública, fins a situar l’ensenyament privat i concertat en el 30% del total al final del mandat de Joan Lerma.
La marea blava que amarà la Generalitat Valenciana amb la victòria d’Eduardo Zaplana, l’any 1995, però, tallà qualsevol aspiració d’aprofundir en aquesta línia de gestió a favor de la pública. Tots els avenços del període anterior esdevingueren retrocessos. La política a favor de la privada i la concertada fou nítida. La filosofia de tot plegat l’havia enunciada el primer conseller d’Educació de l’era Zaplana, Ferran Villalonga: “Els poders públics han d’arribar allà on no arriba la iniciativa privada”. És a dir, la pública com a subsidiària de la privada. Les polítiques d’aquest període es van dissenyar amb l’objectiu, a través de diversos mecanismes —decret d’admissió, mapa escolar...— de propiciar un transvasament cap a l’escolarització concertada.
Les xifres parlen per elles mateixes: el 1995, últim any amb el PSOE en el govern, es van destinar 29.039 milions de pessetes a l’ensenyament privat. Tres anys després, ja amb el PP, la xifra ascendia a 36.412 milions de pessetes. En l’àmbit de secundària, durant els primers quatre anys de govern, el PP autoritzà 261 centres privats per impartir ESO. En la pública foren només 29. El motor que havia d’aprofundir en la degradació de l’escola pública i l’ampliació de la xarxa privada i concertada, s’havia posat en marxa.
Els vímets que el govern de Zaplana havia posat els acabaria de consolidar Francisco Camps, a partir de 2003. Només en els primers quatre anys de mandat campsista, el cost públic dels concerts educatius va augmentar el 46%, en passar de 394 milions a 577. Tot això passava mentre les obres per remodelar i construir nous centres escolars per part de l’empresa pública Ciegsa romania paralitzada. La Conselleria d’Educació va passar d’autoritzar 503 centres privats i concertats el 2000 a 950 l’any 2010, és a dir, pràcticament es van duplicar. L’increment en la xarxa pública va ser, en canvi, del 9%.
Un matrimoni a perpetuïtat
“Amb els governs del Partit Popular hi hagué una aposta decidida i inequívoca per l’escola privada i concertada”, explica Moisés Pérez. En el llibre, el periodista d’EL TEMPS desgrana els ingressos que molts centres de tarannà catòlic han rebut els darrers anys. El col·legi El Vedat, al terme municipal de Torrent, vinculat a l’Opus Dei, ha ingressat 46,4 milions d’euros de l’erari públic entre 1999 i 2020. El Vilavella, situat en la zona centre-oest de València i lligat també a l’Opus, va rebre 23,1 milions en aquest període. L’Aitana, a Elx, va rebre 26,3 milions, mentre que el Guadalaviar, a València, també lligada a l’obra, va rebre en dues dècades 39,8 milions d’euros.
En l’etapa botànica els diners han continuat arribant a aquestes fundacions i empreses, perquè si bé Vicent Marzà, al capdavant de la Conselleria d’Educació, va intentar desempallegar-se d’aquella dependència, els tribunals no li ho permeteren. El Tribunal Suprem, en una sentència de 2020, blindà els concerts educatius pràcticament in aeternum. El ponent de la sentència fou José Luis Requero, membre de l’Opus Dei i assidu als actes de la fundació aznarista FAES. “El Tribunal Suprem, amb aquesta resolució, concebia l’escola concertada com una mena de dret fonamental emparat per la Constitució espanyola a través de la llibertat dels pares en l’ensenyament i no com a un mecanisme per complementar la xarxa pública”, explica Pérez. I afegeix: “El Botànic va abordar el problema de les quotes de copagament i altres irregularitats de l’etapa anterior, però podria haver fet més en la fiscalització. Ara bé, els tribunals li han nugat les mans quan ha volgut qüestionar el model”.
Siga com siga, El negoci de les aules vol ser una invitació a la reflexió sobre la funció social de l’ensenyament i l’impacte que tenen sobre aquest determinats interessos econòmics. El llibre aporta transparència en una esfera que, fins ara, havia romàs deliberadament en la penombra. “Ens cal obrir aquest debat amb rigor i transparència. Perquè el model d’escola que triem en el present determinarà la societat del futur”, assegura l’autor.
Favors cum laude
Els vint anys de govern del Partit Popular al País Valencià van ser un període molt prolífic per a l’ensenyament privat i concertat. L’esfera universitària no va quedar al marge de la disbauxa privatitzadora. Més aviat al contrari. A la presència de la Universitat Cardenal Herrera - CEU San Pablo, present al País Valencià des de la dècada dels setanta, se li van sumar en el període del Partit Popular al capdavant de la Generalitat, la Universitat Catòlica de València, la Valencian International University i la Universitat Europea de València. Les xifres evidencien el transvasament d’alumnat de resultes d’aquestes maniobres: el curs 2000-2001, les universitats públiques tenien 135.254 alumnes, per 6.267 que en tenien les privades. El curs 2013-2014, els universitaris de la pública havien patit una xicoteta disminució (135.062 alumnes), mentre els de la privada s’havien triplicat, en passar a 19.847 alumnes.
Fou la Catòlica, inaugurada l’any 2003, la que va rebre un tracte preferencial. Auspiciada per l’arquebisbe Agustín García-Gasco en temps de Francisco Camps, va ser beneficiària de tota una sèrie de tractes de favor administratius. La Generalitat, després de cedir-li els terrenys de la seu —l’edifici San Carlos Borromeo, junt a l’IVAM— a canvi d’una permuta d’un solar, va aportar 2,4 milions d’euros per rehabilitar l’edifici. Se li va atorgar, en contra del criteri de les universitats públiques i de la Cardenal Herrera, permisos per dotar-se d’una Facultat de Medicina, tot i no disposar del corresponent aval administratiu. I en el període 2007-2011 va rebre una injecció de diners públics de 5,7 milions d’euros. El 2013, ja amb Alberto Fabra al capdavant de la Generalitat, la injecció de diners públics aplegà els 918.914 euros. Segons desgrana Moisés Pérez, només en el període 2006-2011, el govern de Francisco Camps va dedicar 626.458 euros en beques.
A més, la Universitat Catòlica va utilitzar la seua bona relació amb la Generalitat per ubicar part de les seues instal·lacions d’investigació en el Centre Príncep Felip, a pesar de les reticències de la persona que aleshores dirigia aquest centre de recerca. Encara dos anys abans, el 2010, la Conselleria d’Agricultura havia deixat en mans de la Catòlica, per 170.000 euros, un projecte d’investigació pesquera, un servei que fins aleshores havia estat adjudicat a l’Institut Ecològic Litoral d’Alacant, el qual havia fet aquestes tasques de recerca per 54.000 euros. No només València li posà la catifa vermella. També a Torrent, Alzira i Carcaixent els primers edils, tots ells militants del PP, van emprar diners públics per facilitar l’obertura de campus en els seus municipis. •
Reg a manta per a les famílies catòliques
El sosteniment de la densa xarxa d’escoles privades i concertades al País Valencià no seria possible sense la convicció d’algunes famílies de la conveniència de la seua existència. Són el que el periodista Moisés Pérez anomena “els soldats de la concertada”, és a dir les famílies que, especialment durant la primera legislatura del Botànic, es van mobilitzar contra les polítiques de Vicent Marzà. Entre els ariets d’aquesta facció hi ha Vicente Morro, president de la Federació Catòlica de Pares d’Alumnes de València. Delegat de l’ultracatòlic Fòrum de la Família a València i exvicepresident de l’antiavortista Associació Valenciana per la Defensa de la Vida, Morro ha sigut assidu de les manifestacions espanyolistes a València i l’any 2017 va participar en la promoció d’Avanza, un projecte polític promogut per Benigno Blanco, president del Fòrum Espanyol de la Família.
El combustible econòmic que la Federació Catòlica de Pares d’Alumnes de València necessitava li’l proporcionava la mateixa Generalitat. Segons desgrana el periodista d’EL TEMPS, entre els anys 1995 i 2015, aquesta organització va rebre 344.000 euros procedents de les arques públiques. En aquest mateix període, la Federació Catòlica de Pares d’Alumnes de Castelló, va rebre del govern valencià 158.551 euros. A les comarques del sud, a la Federació Escola i Família (també coneguda com Concapa Alacant) li van correspondre al voltant de 21.400 euros entre els anys 2000 i 2015. A més a més, mentre va governar el PP, la Generalitat va injectar a la Confederació Catòlica Nacional de Pares de Família i Pares d’Alumnes, matriu que engloba totes les anteriors, 2,1 milions. •