- Llegeix l'entrevista en profunditat a Anna Rosa Cisquella: «Dagoll Dagom és un acte d’estima al teatre»
- Parlem amb les tres Blanques que han protagonitzat cada edició de 'Mar i Cel'
Fins llavors havien viscut encotillats pel franquisme. Als anys setanta, però, es van anar deslligant les corretges i, amb moltes ganes de fer teatre i molt pocs recursos, una generació de joves va fer néixer tot un seguit de companyies que —poc s’ho imaginaven, segurament— esdevindrien pilars històrics del teatre català. En l’època en què sorgiren Els Comediants, La Fura dels Baus, La Cubana o Els Joglars va despuntar, també, Dagoll Dagom.
Aquesta última la va fundar l’actor i director Joan Ollé l’any 1974, fa mig segle. Més tard, el 1977, gairebé per casualitat —per suplir baixes de membres que no podien formar-ne part—, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel entraren a la direcció de l’espectacle No hablaré en clase. Amb aquesta obra, que parlava dels records d’una infància viscuda en ple franquisme, Bozzo, Cisquella i Periel es constituirien com l’equip directiu definitiu de la companyia.
Amb l’estrena d’Antaviana, Dagoll Dagom —que porta el nom d’una onomatopeia que Ollé repetia quan era petit— faria el salt cap al teatre musical. O, si més no, s’hi aproximaria molt. Aquesta producció basada en contes de Pere Calders no era ben bé un musical, però donava molta importància a la banda sonora. Musicada amb cançons de Jaume Sisa, l’obra es convertí en la primera que tenia en directe el músic i la seva orquestra a l’escenari.
Així començaria el viatge llarg, acolorit i musical de Dagoll Dagom, que ha dut la creació pròpia i local arreu, també a la televisió —com amb la sèrie La Sagrada Família—, i que ha demostrat que les grans produccions en català també són possibles. Ara, cinquanta anys més tard, la companyia que va fer néixer el teatre musical català ha decidit plegar veles. Ho fa portant a l’escenari, per quarta i última vegada, el seu musical més reconegut: Mar i Cel.
Les claus de l’èxit
Dagoll Dagom va començar a fer musicals quan encara no se’n feien i és per això que els actors i directors consultats coincideixen que el teatre musical en català no seria el que és si no hagués existit aquesta companyia. Bé, tots no. Àngels Gonyalons, l’actriu que protagonitzà el primer Mar i Cel, diu que ella desterraria els cognoms. “És teatre. Jo crec que Dagoll Dagom ha marcat la història del teatre català i, a més, ho ha fet fent majoritàriament musicals”, assegura.
Quines són les claus del seu èxit? L’actor Ivan Lavanda, que va treballar amb la companyia en obres com Mikado i Scaramouche, assegura que ha estat l’aposta sense precedents pels musicals de gran format i la qualitat assegurada dels seus espectacles el que ha fet que l’empremta de Dagoll Dagom quedés marcada a la història.
“Són espectacles de primer nivell. Dins del risc que han anat agafant i dels diversos estils que han tocat, sempre sabies què anaves a veure. Un musical de qualitat, en català, amb una feina de creació feta aquí.”, assegura el cantant i director de teatre musical Daniel Anglès. Per a ell, l’aposta per la creació pròpia i per la llengua han estat cabdals.
I és que la majoria d’espectacles de Dagoll Dagom han estat de creació i, en la majoria dels casos, han comptat amb talent local. “Treballar amb espectacles de creació genera una energia nova, és molt més interessant construir una obra i un seguit de personatges des de zero”, explica l’actriu que interpretà l’última Blanca —la protagonista de Mar i Cel, el 2014—, Ana San Martín.
De l’aposta pel talent local, n’és un exemple clar el compositor i pianista Albert Guinovart, que ha escrit les bandes sonores de diverses produccions de la companyia, com Mar i Cel, Flor de Nit o Scaramouche. “La música té un rol molt important. La col·laboració amb l’Albert Guinovart, que fa una música tan especial, ha estat un gran encert”, diu San Martín.
A més de crear en llengua pròpia i de fer-ho amb creadors de proximitat, la companyia ha projectat la vàlua del teatre català fora del territori. “Surts de Catalunya i coneixen Dagoll Dagom. És un clar exemple de companyia que dignifica el musical i, a més, és nostra, és única. Per a mi és un honor haver format part de la història de la companyia”, assegura Elena Gadel, que també protagonitzà Mar i Cel, ella en l’edició de 2003. “Pel territori, hi ha una part d’orgull i de desacomplexament. De demostrar i deixar molt clar que això es pot fer. Que amb la nostra llengua es poden omplir teatres i fer produccions de gran format”, diu Anglès.
Equip i passió
Potser una altra de les potes de l’èxit històric de la companyia ha estat la seva capacitat de crear equips. “Treballar amb Dagoll Dagom és com estar a casa, perquè tenen una forma de fer molt artesanal. És com formar part d’una família”, explica Lavanda.
Les tres Blanques —Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Ana San Martín— corroboren aquesta capacitat de crear sinergies humanes de la companyia. A l’Alegria que passa (2023) “hem treballat amb un equip molt transversal, tant en la part creativa com en la interpretativa”, assegura Gonyalons. “Això ho dic ara que tinc seixanta anys, però ho deia amb vint-i-cinc. Penso que tots tenim alguna cosa per aportar, que el talent i l’art no tenen edat, tot i que l’experiència és un grau”, afegeix.
Aquesta, l’Alegria que passa, ha estat l’última obra de creació de la companyia abans del colofó del quart Mar i Cel. Trenta-cinc anys després de protagonitzar el primer musical basat en l’obra d’Àngel Guimerà, Àngels Gonyalons ha tornat a treballar amb la companyia catalana. En retrobar-se amb Anna Rosa Cisquella, Gonyalons conta que la productora —l’últim membre de l’equip directiu original que segueix en actiu— li va posar “la maneta al genoll” i li va dir: “Estic molt contenta que tornem a estar aquí juntes”.
Cisquella també li va dir que es morirà dalt d’un escenari, i l’actriu li va respondre que ella ho faria rere una producció. “Som animals d’això; si no ens passa alguna cosa grossa, continuarem aquí, perquè és vocacional, una forma de vida”, diu Gonyalons. “Que tanqui l’empresa no vol dir que tanqui l’esperit”, sentencia. I no s’equivoca. Malgrat que Cisquella abaixa la persiana de Dagoll Dagom, continuarà treballant per la cultura des de l’Espai Texas, en col·laboració amb Isona Passola.
Llavors per a un teatre futur
Sembla que, de moment, ningú agafarà el relleu directe de Dagoll Dagom. Cada vegada hi ha menys companyies establertes, que perdurin; els grups de treball es fan i es desfan, sovint, a cada producció. Ara bé, actors i directors coincideixen que, d’una manera o altra, durant aquests cinquanta anys la companyia ha anat repartint el seu llegat. “És com si hi hagués hagut un big bang —diu Daniel Anglès—. Cap companyia concreta podria agafar el relleu de Dagoll Dagom, sinó que el relleu l’agafen moltes persones des de llocs diferents”.
Després de cinquanta anys, Dagoll Dagom ha plantat moltes llavors. Desenes de produccions de teatre musical, obres de creació, de gran format, amb talent local i en la llengua pròpia han quedat gravades en la retina, les mans i el cor de públic i membres dels equips tècnics i creatius. El relleu no serà directe, però segur que les llavors floriran i faran créixer, com han fet fins ara, el panorama teatral en català. •
