- Llegeix el reportatge 'Dagoll Dagom: terra a la vista!'
- Parlem amb les tres Blanques que han protagonitzat cada edició de 'Mar i Cel'
Per què s’acaba Dagoll Dagom?
—Perquè ja som grans. Perquè portem molts anys, perquè els meus dos altres socis ja s’han retirat, en actiu només quedo jo, que estic amb la jubilació activa. Ha arribat un moment en què costa molt seguir jo sola endavant. Ja fa tres anys que ells es van jubilar. L’últim tram l’he fet jo i crec que ja ha arribat el moment. I els cinquanta anys amb Mar i Cel són un bon moment per prendre la decisió.
—S’han plantejat un traspàs?
—No, no ens hem plantejat un traspàs perquè és molt difícil. El teatre és un negoci molt difícil i nosaltres portem un training de molts anys, amb ajuts, amb contactes, amb moltes coses que ens donen suport per continuar. Seria molt difícil avui en dia, en aquests moments, continuar com a empresa. Nosaltres subsistim perquè tenim uns convenis amb la Generalitat, perquè, si no, per molt bé que vagi el teatre, a Catalunya és molt difícil que el teatre musical sigui sostenible. Si fos un negoci molt gran segur que tindríem gent que ens vendria a comprar la marca. Però no ho és. És un acte d’estima al teatre amb el qual nosaltres ens sentim molt satisfets i hem pogut viure’n.
—Parlem dels inicis. Feia tot just uns anys que Joan Ollé havia muntat la companyia (el 1974) i ell l’abandonà l’any que vostè i els seus socis van entrar-hi. Què recorda del seu començament a Dagoll Dagom?
—Jo, de fet, no em volia dedicar al teatre. Estava estudiant a la Facultat d’Història i vaig entrar a Els Joglars perquè feia teatre d’aficionada a l’Orfeó de Sants. Tot són casualitats. A vegades la professió et tria a tu. Jo pensava continuar estudiant, però vaig estar en un espectacle en què hi va haver un accident. Va caure una actriu, la Glòria Rognoni, d’Els Joglars. Tenien una gira internacional molt important i vaig entrar en aquella companyia perquè em van proposar una substitució. Vaig deixar la universitat un any, amb la intenció de continuar-la després.
—No hi va tornar mai?
—No, el teatre té aquesta cosa, que és un verí. Vaig intentar tornar a estudiar, però no ho vaig aconseguir. Llavors, Joan Ollé, que havia fet dos espectacles, en va fer un tercer que era No hablaré en clase, que va tenir un èxit grandíssim. Tant que Madrid ens va trucar perquè anéssim a fer-lo. Però tots els que hi participaven venien del món universitari, no érem professionals, tothom tenia altres feines. Per a moltes companyies, com per a nosaltres, va ser un moment de pas, de passar de fer teatre aficionat a teatre professional. Jo vaig entrar a substituir una noia, que no va voler deixar la seva feina; després va entrar el Bozzo [Joan Lluís Bozzo], perquè a un altre el van cridar a files, i hi va haver un problema amb un actor i va entrar el Miquel [Periel]. I a partir d’aquí ja ens vam quedar.
—I va ser quan van fer Antaviana.
—Després d’això, semblava tot molt difícil i molt dur, però sí, vam fer Antaviana, i va ser un espectacle que va tenir moltíssim èxit. Va ser el redescobriment de Pere Calders, que era un autor que no es trobava a les llibreries. De fet, el pare del Bozzo tenia un llibre que ens va deixar per poder-lo llegir, perquè no hi havia res editat del Calders. I va ser meravellós, perquè a partir d’aquí es va reeditar moltíssim i ha sigut llegidíssim.
—Per què decideixen fer-ne un teatre musical, d’aquests contes de Pere Calders?
—De fet, Antaviana no era ben bé teatre musical. Era teatre amb cançons del Sisa, amb banda sonora. Joan Ollé al No hablaré en clase ja li va donar molta importància a la banda sonora. Nosaltres amb Antaviana vam decidir treballar amb Jaume Sisa, que en aquell moment era molt famós, i la poètica de Sisa ens encaixava molt amb la poètica de Calders. Calders té una mena d’humor absurd, surrealista, que connectava amb l’humor surrealista i quotidià de Sisa.
Va ser un trencament, perquè fins llavors tot era teatre polític, polititzat, on el contingut de l’antirègim era fonamental. En aquell moment, nosaltres estàvem una mica esgotats d’aquesta lluita política, i crec que Antaviana va fer una mica aquest afecte. La gent també ho necessitava, segurament. El Xavier Fàbregas, que era un crític molt bo, va titular una crítica “El dia que el teatre va passar del blanc i negre al color”. El blanc i negre era el franquisme, la lluita, i, en canvi, el color era una cosa blanca, divertida, que ens portava a la fantasia, a la poètica… I això va ser molt ben rebut.
—Va ser una de les primeres obres en català després del franquisme?
Ja n’hi havia alguna, però no gaires. El No hablaré en clase erà en català… Però hi havia poca cosa. Els Joglars no eren textuals, no parlaven. Els Comediants sí, però tampoc no era de text. Potser sí que era de les primeres amb bastant text en català.
—En quin moment decidiu fer el salt cap al teatre musical?
—Amb Antaviana. Com que vam fer-la tres o quatre vegades a Barcelona, el Sisa es va emocionar molt i l’última temporada va venir ell en directe. Cantava i portava els seus músics, Melodrama. A ell li va agradar i a nosaltres també; per això quan vam plantejar-nos La Nit de Sant Joan vam dir: per què no ho fem en directe? Vam proposar-li-ho i ell va dir que sí, i vam plantejar aquella barreja d’ell cantant i nosaltres també, o fent-ho veure perquè no cantàvem gaire bé. [Riu]
—Durant els anys setanta sorgeixen moltes companyies que han tingut una llarga trajectòria al teatre català, com Els Comediants, La Cubana, La Fura dels Baus… Què va passar, en aquella dècada, per fer néixer tot aquest moviment?
—Crec que el que va passar és que el franquisme va aniquilar tot el teatre. Aquí no hi havia empresaris teatrals. Els empresaris teatrals es van quedar a Madrid, perquè a més rebien el suport del franquisme. Molts teatres eren ‘adictos al régimen’ i d’alguna manera feien programació en castellà… Aquí es va desertitzar tota la producció. Hi havia molt poc teatre, i el poc que hi havia era en castellà.
Com que no hi havia empresaris, va començar a sorgir el teatre independent. Companyies de gent que volia fer teatre, que era hereva d’una època anterior al franquisme. Perquè aquí, a Catalunya, hi havia hagut molt teatre. Llavors van començar a sorgir petits nuclis de gent que, d’alguna manera, d’una manera voluntària i amb poquíssims mitjans, intentava fer coses. Per això tots els projectes que van reiniciar-se, venien d’aquesta mena de cooperatives de gent. Molts treballàvem en altres coses, a més de fer teatre. I, a més, la gent vivia amb molt poc. Els comediants vivien en una comuna, tenien una bossa comuna i menjaven tots junts.
—Moltes d’aquestes companyies estaven formades, sobretot, per homes. Vostè, en canvi, ha tingut un paper cabdal a Dagoll Dagom. Com va ser, això?
—Hi havia força barreja. A Els Joglars sí, a la Fura dels Baus, també, però a Els Comediants, no. A La Cubana, el Jordi Milán era el líder, però hi havia moltes dones. Jo crec que el masclisme no era la característica d’aquestes companyies. Tot i això, a l’hora de manar… En aquesta companyia, per exemple, el Bozzo sempre ha estat la cara visible, perquè era el director home. La gent busca un perfil, una sola persona, i era el Bozzo. I com que ara el Bozzo s’ha retirat, jo he agafat un protagonisme que no havia tingut mai. Tot i que hi he incidit i he estat amb la direcció, i entre els tres ho decidíem tot.
—L’any 1993 fan la seva entrada al món de la televisió amb Oh, Europa! i hi tornaran amb altres produccions com La Sagrada Família (2010). Com va ser passar del directe a la televisió?
—Per a nosaltres va ser molt interessant. De fet, t’he de dir que hem subsistit molt gràcies a la televisió. No nosaltres, moltes companyies de teatre. Quan TV3 va començar, moltes companyies van fer coses. El Tricicle va fer coses, T de Teatre també, La Cubana també… Ara això ha canviat molt.
Oh Europa! va sorgir d’una proposta. Havíem entrat a la Unió Europea i llavors nosaltres vam dir: per què no fem un Cap d’Any fent les dotze campanades, una a cada país? Era una manera de fer un estat comú, aquella cosa que somiàvem tots. Això no va sorgir, però ens vam plantejar fer una sèrie que parlés d’Europa, del concepte que tenim dels europeus… Els va agradar la idea i la vam fer. I va ser molt bonic, perquè es treballava a uns nivells molt diferents que ara. Assajàvem els capítols i teníem decorats diferents per a cada capítol. Va ser molt interessant entrar en aquest llenguatge.
A més, per durar molts anys en una professió, t’has de divertir. Has de trobar incentius. I nosaltres també hem anat buscant canvis que ens emocionin i ens facin evolucionar. La tele va ser una novetat per a nosaltres, un llenguatge nou. Vam gaudir-ho molt.
—Quines de les produccions que han fet durant aquestes cinc dècades li han quedat més marcades a la memòria?
—Evidentment, Mar i Cel va ser un gran canvi, una aposta molt forta en què ens arriscàvem moltíssim. Ens arriscàvem tant des del punt de vista econòmic com en el plantejament. Jo recordo que quan anava a vendre el Mar i Cel perquè m’ajudessin, amb un Guimerà, que tothom tenia com una cosa antiga i rància… El mateix Bozzo l’havia fet en text i havia sigut un fracàs. Nosaltres vam veure l’oportunitat d’explicar què hi havia a l’ànima del Guimerà, aquesta cosa d’un món enfrontat, de religions, de cultures. Ens va fascinar i vam convèncer la gent que això podia ser un espectacle. Era una aposta molt gran i ens va sortir bé. I això és una satisfacció.
—Recentment, va rebre un reconeixement de mans de l’APPEC i va donar les gràcies als mitjans de comunicació per la difusió que havien fet de les seves produccions. Han tingut un rol important en el creixement de la companyia?
—Fonamental. Des de la premsa catalana hem tingut un suport important, i això és imprescindible per al teatre. El teatre no té diners per fer campanyes de comunicació com les de les grans pel·lícules. Tenim uns pressupostos baixíssims per comunicar. Això era un error que fèiem als nostres inicis: ens ho gastàvem tot en la producció i no quedaven diners per a publicitat. I això és un error garrafal. Si vols que la gent et vingui a veure, necessites poder-ho comunicar. Per això la col·laboració dels mitjans ha sigut molt important. Quan ens hem dedicat a defensar la llengua catalana —evidentment no tots, però sortosament força—, han decidit donar suport als espectacles de creació. Ja no només pel català, sinó perquè siguin creadors d’aquí: directors, actors, escenògrafs, il·luminadors...
—L’alegria que passa ha estat la seva última producció pròpia nova, a partir d’un text de Rusiñol. Per què van escollir aquest text i com han teixit aquesta última obra original?
—Això va ser perquè quan estàvem a la pandèmia, vam presentar un altre projecte… Et diré una cosa que la gent no sap. Vaig presentar un projecte per al conveni que era amb Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. És un text molt dur en què hi ha una mena de contaminació i la gent es queda cega, però no em vaig veure en cor d’aixecar-lo després de la pandèmia. I com que els convenis es poden canviar, se’m va acudir que sempre havíem tingut a la recambra L’Alegria que passa, que és un text molt curt.
Vaig recordar que havíem fet Maremar, amb l’Andreu Gallén i l’Ariadna Peya, que ens havíem entès molt bé i que havíem fet un equip molt maco de dramatúrgia. Vaig parlar amb ells i els vaig proposar aquest, perquè era curt. El text de Rusiñol duraria mitja hora, i nosaltres hem fet un espectacle d’una hora i quaranta minuts. Hem actualitzat la història de Rusiñol i fins i tot hi hem inclòs altres elements d’obres seves. Així vam poder parlar una mica de l’ànima de l’artista i de l’artista davant de la societat.
—Enguany, us acomiadareu dels escenaris amb una quarta reposició de Mar i Cel. Què creu que ha significat per a l’imaginari popular català, aquesta obra?
—Crec que és el gran musical català, perquè es va fer en un moment en què la gent va sentir que era el seu musical. Era un musical d’aquí, d’un gran autor, i hi ha una defensa d’uns drets que, en el fons, traspassaven l’enfrontament cultural amb el país mateix. D’altra banda, també crec que la confrontació que hi ha al món, les cultures enfrontades per la religió o per la identitat, com en el nostre cas, eren temes que arribava molt. A més, penso que el fet de posar un gran vaixell a l’escenari va impactar molt, perquè no s’havia fet abans, i menys en un musical en català., i amb una orquestra en directe, de catorze músics. Pensa que a Mar i Cel treballen cinquanta persones. Això va impressionar tothom. A més, crec que és una obra molt transversal. Els nanos de vuit anys poden emocionar-se tant com els avis. És el paradigma de l’espectacle familiar, on pots anar amb els avis, els pares i els fills, i cadascú en farà la seva lectura.
Dramatúrgicament, ja hi vam afegir algunes coses, com el personatge del grumet, que no hi és i que donava el punt d’innocència dins la pirateria. Amb el Mar i Cel original, la noia no es casa, es fa monja. Hi vam posar una sèrie d’elements dramatúrgics que van ajudar que es convertís en un text amb emocions que connectessin amb la gent.
—Quina salut considera que té el panorama teatral català?
—Crec que té els mateixos problemes i les mateixes virtuts que sempre. Hi ha molta afició al teatre. Catalunya, comparativament amb països europeus de la seva mida, té molt teatre i moltíssim teatre aficionat. Dit això, hi ha hagut un creixement molt gran de la professió. Hi ha moltes escoles i molta gent amb ganes de fer teatre, moltes sales petites amb recursos limitats. Però, és clar, el públic no ha crescut tant. El pastís es reparteix en molts trossets i això fa que sigui difícil poder viure’n amb continuïtat, i que sigui tot precari. Quan hi ha molta competència, uns triomfen, altres es queden al mig i a altres els és més difícil sortir-se’n.
Quan vam fer Mar i Cel a Barcelona, el 88, hi havia deu teatres. Ara n’hi ha més de trenta. I hi ha un altre canvi important: nosaltres fèiem moltes gires per Espanya. A vegades, sortíem i ens estàvem quatre o cinc mesos fora, perquè anàvem a València, a Bilbao, a Sevilla… Hi havia mesos que fèiem trenta bolos per tot arreu. Sempre anàvem en furgoneta, en unes furgonetes carregadíssimes de material, una amb els tècnics i una altra amb els actors. Això era carretera i manta, ens passàvem la vida a la carretera. Ara aquestes gires ja no existeixen. Les comunitats han anat donant suport a la seva comunitat local i han generat les seves companyies, amb els nivells que siguin… Totes les gires que es feien abans, ara no es fan.
A més, hi havia una molt bona relació amb els programadors d’arreu. Ara és una relació totalment institucional, els programadors són tècnics. Llavors eren aficionats del teatre que es desvivien perquè allò arribés al seu poble. Això ara no passa. N’hi ha alguns que són bons i altres que s’ho tiren a l’esquena.
—No hi ha gaires grans produccions aquí.
—No, és que no hi ha productores aquí. Només hi ha Focus, que s’ha anat expandint i s’ha fet la gran productora, amb molt suport institucional —durant èpoques, molt, molt, molt. I, després, petites productores. Però no n’han sorgit durant aquests anys. Per què? Perquè algú fa una productora perquè vol un negoci que li vagi bé. I si no veu la possibilitat de negoci, no s’hi posa.
—Què en pensa del fet que molt talent jove marxi a Madrid?
—És que els que volen fer musical tenen moltes més possibilitats a Madrid. Madrid és el centre del país, geogràficament. A més, és una gran ciutat i han aconseguit que vagi tot cap allà. Han començat a convertir-se en una ciutat de grans musicals, tot i que crec que ara està sobrepassada, perquè Madrid tampoc és Londres. A Madrid hi va gent, però no té la tradició dels musicals que té Londres o a Nova York. Es fan bé les coses, però si vas a veure una cosa a Londres i la veus a Madrid, no és exactament igual, tot i que les venen com a franquícies que ho han de fer igual. Per què? Perquè hi ha tota una tradició. Malgrat això, els actors i els tècnics han anat millorant. Mira, ara estem fent el càsting de Mar i Cel i, des del primer, hi ha una diferència abismal. Hi ha molta gent preparada i pots triar molt més amb molta gent. Perquè la gent estudia, estudia cant… Però no tenim el nivell d’aquestes ciutats, que tenen gent de tot el món.
—Per la llengua, suposo, també.
—Exacte, l’anglès et permet atraure gent de tot el món. Nosaltres, per fer el Mar i Cel en català, tenim un problema. Hi ha molta gent que no parla català i que potser vindria, d’altres llocs del país, però no parla la llengua. I se’ns limita molt més la tria. En canvi, a Madrid, hi ha gent a ElRey León de Llatinoamèrica, que la poden incorporar. Nosaltres, no. Som una llengua minoritària i hem de buscar dintre del que tenim. Per això s’ha d’ajudar amb la formació. És igual que amb la gent racialitzada, que no n’hi ha. Llanço una proposta a l’aire: s’haurien de donar unes beques especials. Per què no hi ha marroquins ni negres ni siris als teatres? Perquè la gent no té capacitat econòmica per pagar una formació. Si incentives amb aquestes beques, als escenaris podràs veure gent d’ètnies diverses.
—Si mira enrere, com valora aquests cinquanta anys de companyia? Quin creu que és el llegat que han deixat?
—Mai hauria imaginat que seria en una companyia que duraria cinquanta anys i que tindria el públic que tenim. A més, aquest últim espectacle —L’alegria que passa—, ha sigut un regal, perquè ha sigut un exitàs. Quan ja estàs acabant, penses que se t’apaga el foc, però ha sigut realment una revifada. Estic contenta perquè la gent expressa que nosaltres hem col·laborat al creixement del públic teatral a Catalunya. Crec que, a través nostre, molta gent s’ha incorporat al públic que fa falta. A més, m’enorgulleix el fet d’haver treballat amb autoria catalana i fet valer el talent català, com Albert Guinovart a Mar i Cel, que és un gran compositor, o com molta de la gent que ha treballat amb nosaltres. Jo crec que hem contribuït al fet que el teatre tingui una certa salut i que la cultura catalana es valori. Hem insistit que hem de treballar des de la nostra capacitat creativa, que és molta, perquè hi ha molta gent bona aquí. Molta gent ens ha explicat que ha decidit dedicar-se al teatre perquè es va emocionar amb Mar i Cel, quan hi van anar amb els pares o amb l’escola.
Voldria agrair al públic i a la gent que ens hagi donat aquest suport. Emocionalment, té un valor el teatre, és terapèutic. Quan entres en un teatre, entres en un lloc comunitari, d’emocions compartides, i es produeix una cosa una mica catàrquica, de sentir-te en comunió, que crec que és el fa que el teatre continuï viu.•