Poc importava que el calendari marcara diumenge. Sense massa remordiments per la ressaca futura, encara fatigats pels excessos de la nit anterior, uns centenars de persones va desafiar la llei del cap de setmana. L'esforç pagava la pena, ja que necessitaven saber com es desenvolupava l'últim capítol de la seua sèrie política favorita, amb nom aparentment paradoxal: Se Acabó la Fiesta.
Estaven eufòrics, nerviosos, exaltats. A la sala CATS de Madrid, res feia pensar que els joves estaven pendents de l'escrutini de les eleccions europees. Tot era música, repartiments de gorres amb un esquirol com a símbol i presència de personatges VIP dels mons tèrbols de la Villa i la Corte com ara El Pequeño Nicolás, amb condemnes judicials al seu currículum i conegut per haver estat infiltrat a les altes esferes polítiques i econòmiques de la capital espanyola.
El paisatge de la discoteca incrustada al barri de Chamberí era quasi indistingible d'una jornada dominical de còctels, cubates i gent despreocupada pel so de l'alarma l'endemà. Un clam, propi de la celebració d'un gol a una final de la Lliga de Campions, anunciava la particularitat de la festa: eren acòlits del nou fenomen ultra espanyol, de l'agitador xenòfob i ultradretà Alvise Pérez. Estaven celebrant la irrupció al tauler polític d'una força nascuda de l'antipolítica i la difusió de mentides.
La seua agrupació d'electors, Se Acabó la Fiesta, havia obtingut tres diputats al Parlament Europeu. En unes eleccions habitualment considerades de segon ordre per als ciutadans, l'agitador d'extrema dreta havia emergit com a una nova opció ultradretana amb 800.763 paperetes i situant-se a tocar de la candidatura de Sumar, de la qual formaven part Izquierda Unida, Más Madrid, Compromís, els comuns i el mateix partit de la vicepresidenta espanyola i ministra de Treball, Yolanda Díaz. De fet, els extremistes havien superat l'esquerra alternativa a places icòniques com ara Andalusia i l'havien desplaçat a ciutats valencianes com ara Alacant o Elx (Baix Vinalopó).
Indetectable per als radars demoscòpics i mediàtics fins a pràcticament uns mesos abans dels comicis comunitaris, Alvise Pérez no era un desconegut a l'univers polític de l'Estat espanyol. L'ultra va engegar la seua militància vestint la samarreta magenta de l'extinta UPyD, però va canviar de jaqueta quan el vaixell comandat per Rosa Díez va acumular fugues quasi insalvables. Com una gran part dels afiliats de la formació jacobina, ingressaria a Ciutadans, on exerciria de cap de gabinet de Toni Cantó, llavors capitost dels taronja al País Valencià.
En aquella etapa a les Corts Valencianes, demostraria junt amb Cantó la seua predilecció per l'escampament de mitges veritats a les xarxes socials, per la confecció d'uns discursos i d'una retòrica, de vegades, condimentada amb espècies reaccionàries. Pérez, de fet, trencaria amarres amb Ciutadans i exerciria per lliure fins a convertir-se en un dels rostres de l'òrbita digital ultradretana. La seua presència destacada a les manifestacions contra l'amnistia, junt amb altres grupuscles de vincles neonazis encarregats d'expulsar a gent de les seues llars, mostraven el seu ascens dintre del panorama trumpista made in Spain.
La finestra conspiradora
Alvise Pérez va adquirir certa popularitat gràcies a l'adveniment de la crisi sanitària de la COVID-19. «La pandèmia va ser un enorme confinament digital, però també va representar un moment molt important per al conjunt de la dreta. No oblidem que és el primer capítol del govern de coalició progressista a Espanya. Aquest escenari provoca un gir en el discurs de la dreta i l'extrema dreta: s'assenyala al president Pedro Sánchez com a un ocupa i, fins i tot, se'l responsabilitza de les morts de la pandèmia amb aquella catalogació com al soterrador», introdueix el sociòleg Iago Moreno.
El clima d'oposició radical al govern de Sánchez es conjuga amb una exposició més gran a les pantalles i una emergència sanitària que obri la porta a les confabulacions. «La pandèmia serveix de gran abeurador de les teories de la conspiració. La receptivitat a les maquinacions, el consum elevadíssim de continguts digitals i l'escenari polític d'ebullició de la dreta espanyola contra l'executiu del PSOE i Unides Podem creen el camp de cultiu idoni perquè emergisquen personatges com ara Alvise Pérez», contextualitza.
«La popularització d'Alvise Pérez és fruit de la digitalització intensa a la qual ens empenta la COVID-19, la polarització política auspiciada per la dreta i la impunitat que hi ha a les xarxes socials per difondre mentides. S'ha de recordar que Alvise Pérez és un professional de la mentida», coincideix Julián Macías, expert en desinformació a les xarxes. «Tothom passa més hores enfront de la pantalla en un moment marcat per la vulnerabilitat i la incertesa, per un estrès emocional que predisposa a la gent a una receptivitat més gran a les teories conspiradores, a creure's que ens estan amagant la veritat», complementa.
Si l'extrema dreta Vox va jugar a l'ambigüitat amb les vacunes, l'agitador ultra va apropar-se més cap als moviments de rebuig de les inoculacions contra el virus respiratori. «Alvise Pérez comença a diferenciar-se de Vox amb temes com ara les vacunes. Ell ho disfressa d'oposició a les mascaretes i argumentant que tothom ha de tenir llibertat d'elecció per a vacunar-se o no», afirma Marcelino Madrigal, especialista en la desinformació als camps subterranis de les xarxes socials. «Aquesta actitud es combina amb una estratègia de difondre mentides contra personatges polítics importants. Mai ataca càrrecs intermedis. Ell guanya notorietat quan difon falsedats sobre Manuela Carmena, Salvador Illa o Pedro Sánchez», agrega.
«Té un estil que evoca les campanyes i les fórmules dels mitjans nord-americans de l'extrema dreta, d'aquells mètodes que emprava l'excap de gabinet de Donald Trump, Steve Bannon. S'ha de recordar que cap estratègia és casual i que a Espanya no s'ha inventat res quan s'enfanga l'opinió pública i el debat polític amb aquestes mentides», identifica. I àmplia: «Aquestes tècniques ja les vam veure en les campanyes de desinformació i manipulació que va aplicar l'equip de Trump en les eleccions presidencials del 2016. Insistisc: no és res nou. Es tracta d'un mètode instaurat».
Al caliu de la desregulació
Les xarxes socials han estat la via de penetració política d'Alvise Pérez. «Va començar a cultivar la seua personalitat digital com a agitador a Twitter, la qual cosa va cridar l'atenció de lobbies ultraconservadors com ara Hazte Oir. Ell diu que no comptava amb la cobertura d'aquest grup ultracatòlic, però en alguns dels vídeos que va difondre apareixia el logotip», argumenta Moreno. «A pesar d'obrir el seu canal de Telegram en 2019, la seua activitat s'havia centrat a Twitter. No és fins a l'adveniment de la pandèmia, amb el govern de coalició progressista, quan té més presència a Telegram. Arran de la suspensió del seu compte de Twitter, ja migrarà a Telegram», narra Madrigal.
Atesa la política de moderació de Twitter, Telegram es converteix en un canal més eficaç perquè aquest agitador ultradretà puga desenvolupar la seua tasca política d'escampament de mentides i mitges veritats. «Telegram ofereix una impunitat absoluta per publicar el que et vinga de gust. I, a més, compta amb un avantatge envers altres xarxes socials que estan regides per un algoritme, com ara YouTube, Instagram o la mateixa Twitter. La gent que segueix el teu canal no està subjecta a un filtre, sinó que li arriba directament la notificació. La taxa de visualització dels continguts és del 50% quan a Twitter no arriba ni a l'1%», explica Macías.
La seua capacitat per abocar continguts sense traves han convertit Telegram en una eina digital que guanya cada cop més usuaris. «Telegram s'ha naturalitzat. Abans era més oculta, més minoritària», certifica Madrigal. «Aquesta xarxa de missatgeria ha acaparat bona part de la xarxa obscura, de la deep web, d'aquella que no està indexada, ni apareix en els cercadors oficials. No és només que hi ha canals amb difusió de tota mena de missatges d'odi, sinó que s'ha convertit en l'espai que acull un autèntic mercat negre. A Telegram, s'hi pot trobar de tot. Es tracta d'una xarxa on es cometen tota mena de delictes», cartografia. «Quasi l'única restricció és la pornografia infantil», puntualitza.
«El context de desregulació de les plataformes és ideal per generar impacte i aconseguir audiències massives. Alvise Pérez ha construït la seua celebritat política amb aquests continguts de desinformació i conspiradors», assenyala Moreno. «No és un activista a l'ús. És una empresa que disposa d'un equip, així com fa la sensació per la curta durada de les campanyes que és un activista per encàrrec», interpreta Madrigal, encarregat de matisar: «La seua comunitat digital està unflada. Només cal veure el grau d'interacció dels seus continguts. No és de les comunitats més importants que hi ha a Espanya».
Com una sèrie de Netflix
Amb un historial farcit de problemes amb la justícia, el futur eurodiputat ultradretà ha engalipat els seus seguidors a través de missatges que semblen un guió d'una sèrie de les grans plataformes en línia. «Alvise Pérez narra la política com si es tractara d'una sèrie de Netflix. Els seus seguidors consumeixen els seus continguts com si es tractara d'un espectacle de Hollywood. Transmet una història que és relatada de tu a tu amb l'objectiu de generar una simulació d'intimitat que és exitosa per captar l'atenció», exposa Moreno.
«Els seus missatges tenen acollida perquè estan desproveïts de cap escrúpol. La indústria de la mentida crea relats perfectes, de vegades amb l'ajuda de la intel·ligència artificial. Es tracta de narracions que coincideixen amb els prejudicis de la gent, amb les premisses d'un determinat sector polític. Són persones que no volen conèixer la realitat, sinó un relat que els confirme dia rere dia els seus odis i els seus prejudicis. De fet, hi ha qui necessita una dosi diària d'aquest odi», desenvolupa Macías. «S'ha de tenir en compte que les notícies falses solen ser més compartides que aquelles que sí que són autèntiques i tenen garantia de veracitat», recorda.
Assetjat per la polèmica de les causes judicials que afecten integrants mediàtics de la seua llista, com ara Vito Quiles, o per haver estat condemnat recentment per publicar unes fotografies «sense interès informatiu» de la periodista Ana Pastor, és a dir, havent-hi comès diferents intromissions en el dret a la imatge de la presentadora de televisió, Alvise Pérez s'ha convertit en el segon braç de la ultradreta espanyola amb representació parlamentària. És l'ascens cap al Parlament Europeu d'un producte que va incubar-se gràcies al clima conspirador i d'oposició a l'esquerra que va brollar durant la pandèmia del coronavirus.