—Vostès van saltar a la fama gràcies a la seua participació al Benidorm Fest, al concurs per escollir la representació de l'Estat espanyol a Eurovisió. Com és la vida del grup temps després d'aquella experiència de fort impacte mediàtic i de molta visibilitat?
És impressionant perquè estem presents a llocs als quals mai hauríem imaginat actuar. La gent continua enganxada a la nostra música i nosaltres gaudim molt d'estar a sobre dels escenaris. L'acollida del públic continua essent espectacular amb gent que ens escolta perquè busca el significat de les nostres lletres i altra que s'ho passen bé amb la nostra sonoritat i amb l'experiència de les nostres actuacions musicals.
—Tanxugueiras encarna una proposta que fins fa poc no era massa habitual: la fusió de ritmes per adaptar les propostes musicals tradicionals a sonoritats actuals. Com va néixer la idea de reactualitzar la música d'arrel gallega?
Crec que és una dinàmica que s'ha donat sempre. Abans, la tradició oral de la qual nosaltres som hereves, era més pura, però amb l'expansió de la ràdio s'observa com algunes cançons populars incorporen elements de copla. Nosaltres, junt amb altres grups de l'escena, adaptem el llegat musical a les sonoritats que escoltem. Avui en dia, tenim influències de tota mena.
—Aquest llegat de la música tradicional gallega romania oblidat fins a l'esclat mediàtic de Tanxugueiras?
A escala mediàtica, no tenia massa incidència fora de Galícia. La nostra tradició, la nostra cultura, estava un poc amagada. Gràcies a estar a un programa de la dimensió pública del Benidorm Fest, s'ha donat major visibilitat. Hi havia una certa presència a Galícia, s'havia mantingut la tradició als circuits més conscienciats, però no trobàvem la tècnica per a poder exportar la nostra tradició sonora, perquè la gent coneguera la nostra música, la nostra cultura.
—Quins límits vos autoimposeu en l'aposta de remodernització de la música tradicional gallega?
De límits, no en tenim cap. Perquè crec que es pot explorar qualsevol combinació musical sempre que es faça des del respecte i l'amor a la tradició sonora, a les nostres cançons populars. És una qüestió que nosaltres tenim molt clara. El millor de la tradició és que s'hi pot mesclar amb qualsevol mena de música. Amb totes les melodies, amb totes les sonoritats, hi ha un encaix per a la nostra tradició oral i musical. Fins i tot, podries acompanyar-la d'una sonoritat metal, ja que també es podria mesclar a la perfecció. Sempre que es faça amb respecte i amor, la tradició pot conjugar amb qualsevol sonoritat. Per què s'han de posar límits quan no hi ha?
—És cert que beveu de molts artistes per a actualitzar la tradició sonora gallega, però quines serien les principals influències del grup?
Òbviament, nosaltres som filles de la tradició gallega, de la nostra cultura, del llegat que ens van deixar els nostres ancestres. Aquesta petjada tradicional està en l'essència de les nostres creacions com a depositàries de la música d'arrel gallega. Nosaltres escoltem tota mena de música: des de clàssica, que tampoc és la que més ens influencia, fins a Rosalía o Lia Kali. També podem tenir influències pop o, fins i tot, reggaeton. Nosaltres estem obertes a qualsevol música, però sempre que ho considerem apropiat.
—Quin paper juga la música electrònica en les creacions de Tanxugueiras? És una de les capes més habituals en aquesta reactualització de la música tradicional.
Ens abellia practicar i provar aquest estil més de festival. Quan estàvem en el procés de creació, ens adonàvem que encaixava a la perfecció. Nosaltres, a més, som persones que gaudim molt de qualsevol festival o concert, siga amb unes sonoritats més tranquil·les o més animades. Ara bé, volíem que la nostra música fora per a ballar i que la pogueren gaudir diferents públics. Hi ha un fet molt emotiu als nostres concerts, especialment quan toquem en festivals: la gran pluralitat del nostre públic. Hi observem que hi ha gent ballant a la manera tradicional, altres que busquen fer una mena de twerking i, fins i tot, gent que fa pogos. És absolutament impressionant i emocionat perquè nosaltres, justament, enfoquem la nostra música des de la pluralitat dels públics i una base de sonoritats que beuen de la música tradicional.
—L'escena gallega sembla estar en un moment d'efervescència. No només per vostès, com a màxim exponent mediàtic, sinó també per l'aparició de propostes com ara Fillas de Cassandra.
Exactament! Hi ha molts grups, amb propostes trencadores, per exemple amb la mescla de balls urbans amb una melodia fonamentada en la pandereta. Crec que s'ha perdut la vergonya i la timidesa, i la gent ha pogut veure que hi ha l'oportunitat de poder viure de la música o, almenys, de gaudir-la des de la interpretació d'aquestes sonoritats. Crec que s'està enganxant molta gent i ho està fent des de l'estima i el respecte, sense cap mena de prejudici.
—El mirall de Tanxugueiras ha empentat al sorgiment de noves propostes de modernització de la música d'arrel?
Crec que sí. Nosaltres també vam tenir referents, grups i artistes que ens van mostrar amb el seu exemple que s'hi podia aconseguir. Hi ha molts grups que estan fent camí a Galícia amb propostes modernes, joves i que des de l'estima practiquen aquelles sonoritats que més els abelleixen. Hi ha una incitació a atrevir-se, a provar, a experimentar.
—Arreu de l'Estat espanyol, als territoris amb llengües pròpies diferents del castellà, han sorgit veus que plantegen aquesta actualització de la música tradicional. Al País Valencià, hi ha La Maria. Com a representants de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, tenim Marala. I a Euskal Herria, hi ha Zetak. Estem en un moment de certa ebullició d'aquesta mena de propostes?
Estic d'acord, i pense, a més, que era necessari. S'ha de dir que totes les tradicions estan connectades, siga de la part del món que siga. Si anem a un altre país, si visitem una altra cultura, veurem com hi ha una connexió en les seues arrels sonores. Diem, de fet, que la tradició i la cultura és un riu invisible, que forma part de la terra, i aquesta ens fa una crida per preservar-la. Crec que estem en un moment dolç perquè com dia adés: no hi ha vergonya d'experimentar.
—Aquesta actualització de la música d'arrel està provocant una connexió més gran amb el públic jove.
Estem modernitzant la tradició i la cultura perquè no li arribe la mort, perquè passe de generació en generació. La tradició gallega, una de les millors conservades, s'ha mantingut perquè hi ha gent que va lluitar perquè fora possible. Si no s'evoluciona, la tradició queda reclosa en una peça de museu preciosa. És necessari que s'adapte a les noves generacions.
—Què ha suposat per a vostès l'èxit del grup amb una proposa que reivindica la cultura i la llengua gallega?
És un somni. Quan vam muntar el grup, ho vam fer sense cap mena de pretensió. No responem al prototip d'aquells que diuen que van crear un grup a un garatge i van dir que triomfarien. Nosaltres teníem les nostres feines, vivíem d'altres sectors. No teníem l'objectiu de fer-nos famoses, ni tampoc de triomfar. La veritat és que dur la teua llengua i la teua cultura arreu del món és un somni fet realitat. De fet, ja estic plena per a la resta de la meua vida amb aquest propòsit assolit.
—El ressò mediàtic de Tanxugueiras ha provocat que a la radiofórmula espanyola aparega un grup que canta amb un idioma diferent del castellà. No debades, sempre s'havien programat cançons en anglès, francès o en italià, però rarament s'ha fet en basc, català o gallec.
La música és un idioma universal. Qui no sent cançons de les quals no entén res de la lletra? Personalment, he gaudit de cançons que no sabia del significat de les lletres. De fet, m'ha passat amb la música francesa, la qual és superalegre, quan igual la cançó t'està parlant d'un suïcidi. Tu pots sentir la música i gaudir-la com t'abellisca. I, per tant, no hauria d'haver-hi cap problema a programar cançons en qualsevol idioma.
—Sou, de fet, un exemple de com trencar barreres lingüístiques. Com ho ha estat Zoo, per exemple, des del País Valencià.
La cançó que vam presentar al Benidorm Fest, Terra, era una reivindicació del conjunt de les tradicions, de les cultures i de les llengües. No era només un clam per la cultura gallega, sinó que era de germanor entre les diferents cultures. El fonamental és el respecte cap a qualsevol cultura, llengua i tradició. Perquè quan les tractes en respecte, t'adones de la riquesa i les sents totes teues.
—Tanmateix, hi ha una tendència des de determinats sectors a conflictivitzar i arraconar les llengües i les cultures minoritzades a l'Estat espanyol.
Qui adora la seua llengua, ho hauria de fer amb la resta. Qui compta amb una cultura i una llengua pròpia, adora i entén la resta. I ho fa amb respecte. Pensar el contrari, és fer-ho en xicotet. Estimar i respectar la resta de llengües i cultures, t'obri mirades. Ara bé, és cert que per a ser conscient d'aquesta riquesa, viure-ho en carn pròpia hi ajuda molt.
—Van participar de la Marató de TV3 amb una cançó cantada en català. Com va ser l'experiència?
Va ser impressionant, tot i que els idiomes no em van massa bé. M'encanten, però no tinc facilitat per aprendre'ls. M'agradava molt la sonoritat de la cançó i, fins i tot, vaig plorar de l'emoció. És cert, però, que em va estressar moltíssim. Volia fer-ho tan perfecte, que no hi haguera res mal pronunciat, m'ho vaig prendre tan seriosament, que m'hi vaig angoixar. Finalment, m'hi vaig adonar que encara que no estiga pronunciat del tot bé, si ho fas amb estima i amb respecte per la llengua amb la qual cantes, no has de patir. L'experiència va ser meravellosa, i sí: repetiria. M'encanta cantar en qualsevol llengua.