La indignació s'ha apoderat de Maria Alarcón. Veïna de Paiporta, zona zero de la devastació de la DANA a l'Horta Sud, només pronuncia una paraula: «Vergonya». Està cansada de llevar fang, de només comptar amb l'ajuda dels voluntaris, d'amics i veïns, d'una sensació d'abandonament institucional que és compartida pels molts dels habitants d'aquesta població de l'àrea metropolitana de València. «Ahir vam aconseguir treure un poc de fang, però com ix de les plantes baixes, és impossible llevar-lo tot. Els carrers estan plens. Ja no en cap més, i el fang està replet de porqueria», pronuncia mentre no deixa d'agranar amb força, en un carrer on el marró és l'únic color que existeix, on les pertinences de la gent romanen fora, tacades d'una tràgica viscositat. Sense cap mena d'intimitat.
Paiporta és un anar i tornar de vehicles. Els bombers, la Guàrdia Civil, algunes camionetes de l'exèrcit. Les seues vies principals, encara amb fang líquid, encara sense cap indret que indique un mínim senyal d'asfalt, estan atapeïdes dels serveis d'emergència, però als carrers adjacents, on la gent trau poals i poals de terra apegalosa, no hi ha rastre d'ajuda institucional. O, si més no, la gent no la percep. «Ací no ha aparegut ningú. Ho hem hagut de fer els veïns com hem pogut», es queixa Perpetuo Ruiz, un home major que amb el seu bastó contempla una escena apocalíptica, pròpia d'una distopia cinematogràfica.
El record d'aquella vespre del terror s'amuntona al seu cap. Com els cotxes col·locats a manera de barricada creada pel torrent d'aigua. Com les cadires, taules, armaris i mobles que ja no serveixen i formen piles de records banyats per la voracitat de les aigües torrencials de la DANA. «Mira, mira. Fins ací va arribar l'aigua», assenyala amb el seu bastó. En aquell dimarts de Halloween anticipat, conta, tot va començar amb la policia vociferant que s'amagaren. «Va ser avisar i l'aigua ja inundava el carrer. Baixava tan forta que va arrossegar el cotxe de policia i els agents van haver d'eixir com podien per evitar l'ofegament», narra. «Mira, mira, allà està el cotxe de policia tot destrossat», apunta.
Els agents van aconseguir conservar la vida, però la sort va girar l'esquena a desenes de persones a Paiporta. «Allà, en aquell racó, va morir una amiga de la meua filla», informa. És una de les 62 persones que han faltat a una població que s'apropa als 27.000 habitants. El municipi ostenta, de moment, l'esfereïdora condició d'acumular el nombre més gran de víctimes d'aquesta DANA, les quals abasten les 210, d'acord amb l'última actualització. «Una dona va salvar la vida gràcies a la intervenció d'un veí. Pensava que ja no ho comptava i va acomiadar-se de la seua família. Ara està en tractament: no pot tancar els ulls, ja que només veu aigua i més aigua», relata Ruiz.
Destrossa i només destrossa
Entre sirenes i el soroll dels camions, entre gent maleint i d'altra preguntant si algú necessita cap cosa, Paiporta ofereix escenes surrealistes. No és només que hi haja cotxes de la Guàrdia Civil amb sinistre total, ni la incapacitat de trobar un baix que no haja estat víctima de la virulència de la DANA. És el cementiri de cotxes que acull el barranc del Poio, el llit aquàtic que va desbordar-se i va inundar pobles i pobles de l'Horta Sud. Els vehicles estan clavats a sobre de la terra, i les vores són aparadors de peces de roba, de sabates soltes, d'una destrucció que ningú imaginava ni en els seus pitjors malsons. «Mai havia vist el barranc tan ple. En 56 anys que fa que visc a Paterna, com a màxim, l'havia vist a la meitat», manifesta Fabián de la Fuente, encara en xoc.
Per a espantar la pena d'un horitzó de fang, incertesa i precarietat, per desconnectar d'una realitat que voldria imaginada i passatgera, descansa junt amb el seu amic Javier Ribes de netejar un baix. A la nevera, destrossada, n'hi ha alguna beguda intacta. L'agafen per evadir-se durant uns escassos deu minuts, mentre esperen un altre veí perquè els ajude a moure els electrodomèstics pesants. Els baixos del costat, com ara una pizzeria, com ara un supermercat, com ara la seu dels socialistes, estan en estat ruïnós.
A De la Fuente, la foscor de la DANA va agafar-lo treballant, al polígon l'Oliveral de Riba-roja, a la comarca del Camp del Túria. «Havia acabat a les dues de treballar i ja no podia tornar a casa. L'aigua m'ho impedia. Atès que no podia eixir del polígon, vaig tornar a l'empresa i vaig anar al bar amb el meu cap per a menjar alguna cosa. En una estona, l'aigua va irrompre i ens va obligar a pujar a la coberta del bar. Allí vam estar durant tota la nit. A les vuit del matí, vaig tornar a Paiporta», exposa. El retorn al seu municipi va tenir dues fases: una caminant i una altra en un cotxe de la Guàrdia Civil. «Quan estava ja en Paiporta...», diu sense acabar la frase, però indicant amb els ulls aquella mena de terreny postbèl·lic. «Podem dir que estem vius», sospira.
Al seu amic, l'aigua també el va agafar treballant. Ara bé, va salvar la vida de casualitat, per un tomb del destí: «Faig feina a una fàbrica d'un grup que es dedica a la carn de vedella i que té la nau darrere del barranc. Un company del treball i jo tornàvem amb el cotxe vora les set de la vesprada, però la policia ja no ens va deixar passar. Aleshores, decidirem tornar a l'empresa. Quan estàvem allà, vam sentir un soroll: era l'aigua que havia trencat un mur i entrava desbocada a dintre. Vam intentar salvar papers, però prompte vam desistir i ens vam col·locar a la part de dalt».
L'aigua s'elevava fins a un metre i vuitanta centímetres. «Estàvem patint perquè l'aigua no tenia eixida, i ens podia ofegar. Afortunadament, la força de l'aigua va provocar que tombara una paret i marxara per un altre costat. Gràcies a això, ens vam salvar», recorda amb l'esglai al cos. «El retorn a Paterna va ser esgarrifador. Era una ciutat fantasma, amb cotxes damunt d'altres i fang per tot arreu», cartografia. «Jo anava plorant quan vaig eixir l'endemà a inspeccionar», intervé De la Fuente. Ambdós han perdut els seus vehicles, tenen els garatges inundats i les seues empreses estan arrasades.
En el cas de De la Fuente, la casa dels sogres també ha estat enfanga per la torrentada: «No aprofita res. Ni electrodomèstics, ni mobles, ni res». «Jo he perdut molts records i fotografies amb la inundació del baix», es plany Ribes. «Tinc un cotxe i una moto remullats. Sort que vaig pensar que la llum se'n podia anar i no vaig baixar a resguardar el cotxe. Si no, com molts altres, segurament hauria mort ofegat. Si les xifres de morts que hi ha impacten, espera't quan òbriguen el conjunt dels garatges del municipi, dels quals encara hi ha gran part per buidar», apunta Antonio Sánchez, amb un pis a tocar del col·legi públic Ausiàs March de Paiporta.
«La nit del dimarts va ser molt dura emocionalment. Veies com els cotxes xocaven amb tot i la gent moria. Se sentien els crits de la gent demanat auxili abans d'ofegar-se», esborrona Maite Donet, directora d'aquesta escola. La seua companya de junta directiva, la secretària i mestra d'educació infantil Sofia Prada, recorda l'endemà «com a una mena de capítol de la sèrie The Walking Dead». «Pensaves que això només ocorria a les pel·lícules, que no era veritat. Però era real: estava tot destruït, el poble arrasat, com encara es pot observar», lamenta entre records d'una capvespre amb persones rescatades de les aigües torrencials gràcies a la corda d'escalar d'una veïna.
Cadàvers i persones mortes al cotxe. Aquest era el panorama que es va trobar Antonio Gisbert, un llaurador que ha perdut el seu habitatge principal i amb gran part dels seus camps que han quedat incultivables. «No ens podem queixar: estem vius», intenta animar-se, amb la camisa plena de fang, amb els ulls cansats de treballar i de trobar-se desemparat per l'administració pública: «L'endemà era un caos i, en certa manera, ho continua sent. Aquella imatge del poble arrasat, amb persones mortes pel carrer, és inesborrable. Tots tenim al poble coneguts, familiars o amics que s'han mort. En el meu cas, he perdut un cosí germà de ma mare, i dos amics meus s'han quedat sense el xiquet i la seua dona».
La força de la gent
La devastació és ja malestar, cabreig. «S'està actuant molt lentament. A la televisió, diuen que han desplegat una gran quantitat d'efectius de l'exèrcit, però al poble no es veuen. En tot cas, veus passar algun camió. No els veus amb les pales netejant com a bojos!», retrau aquest home dedicat al cultiu de la terra. «On està l'exèrcit? Necessitem maquinària pesant per llevar el fang. Si es manté durant més dies els carrers enfangats, poden haver-hi problemes sanitaris. El fang és brutícia, genera bacteris», adverteix De la Fuente. «Gràcies a la solidaritat de la gent estem bevent i menjat», tèrcia Ribes.
«Qui ens està ajudant és el voluntariat. En el meu cas, he organitzat als meus cosins de Xirivella, on l'afecció no ha estat tan gran, perquè vingueren a tirar-nos una mà. No hi ha paraules per a la gent que recorre diversos kilòmetres amb poals, graneres o pales per ajudar-nos. Ara bé, cal indicar-los perquè van com ànima en pena preguntant si cal ajuda», agraeix María José Cortijo, sense parar de traure fang del baix d'un amic. «Qui està repartint l'aigua? Ho està fent l'UME? O són particulars?», interromp Gisbert per exemplificar la falta d'assistència. «Ací hauria d'estar l'exèrcit treballant amb la seua maquinària, però els únics que estem són els veïns i la gent, com ara uns amics meus que van vindre amb els tractors», critica.
La cadena de la solidaritat, per exemple, ha assegurat que Perpetuo Ruiz compte amb els seus medicaments. «Van vindre unes xiques de València el divendres i em van agafar el SIP per dur-me avui els medicaments. Estic molt agraït a aquestes xiques perquè s'havien esgotat i no podia comprar-ne enlloc. L'altre problema és que tenia una consulta mèdica i l'ambulatori del poble està destrossat. A veure com ho solucione», reflexiona mentre passen diversos voluntaris preguntant si necessiten cap cosa. «No, gràcies. De moment, tenim menjar, aigua i medicaments», contesta una altra veïna del mateix portal.
Al col·legi Ausiàs March, de fet, hi ha una cua allargada a l'espera de menjar, aigua i, fins i tot, roba. L'encarregada de l'organització és la mateixa directora del centre: «La iniciativa va sorgir quan despús-ahir els mestres que són de València van dir que volien vindre a ajudar. Arran d'aquesta voluntat, ens vam organitzar amb la nostra comunitat educativa i vam reconvertir el col·legi en un centre de repartiments d'aliments, aigua i medicaments. De fet, tenim menjar calent perquè la cuinera del nostre menjador està treballant i altres empreses voluntàries ens estan proporcionant menjar per endur».
«En el cas de les persones més grans o amb més dificultats, els duem el menjar a sa casa i també tenim un grup de persones encarregades de proporcionar els medicaments necessaris», assenyala. Tanmateix, de les desgràcies, de les catàstrofes, no sols sorgeix la solidaritat. També hi ha l'altra cara de la moneda: els saquejos i els pillatges. «El Consum del costat l'han desballestat», sosté Sánchez. «Fa dos dies, açò era un caos. Van haver-hi molts robatoris», apunta un agent policial que ha estat de vigilant a diversos pobles de l'Horta Sud en aquests temps de post-DANA.
Un horitzó enfangat
Diuen que el temps ajuda a cicatritzar, però la ferida oberta a Paiporta, i a la resta de poblacions que han estat víctimes d'aquest violent temporal, és molt gran. Massa. No hi cap comerç en peu i gran part de les infraestructures municipals estan en una situació més que precària. «A Paiporta, no hi ha horitzó», esgrimeix contundent María Alarcón. Sobreviure entre el fang, no pensar més enllà d'un altre dia de granera en mà, s'ha convertit en el lema vital de molts habitants d'aquest municipi. Funcionen com a robots, amb el pilot automàtic. Qui sap si perquè pensar pot ser desolador, insuportable. «Sobrevivim i ja està. Eixirem, encara que siga sense diners i sense res», confia De la Fuente.
«Açò és un cop molt gran. Et donen ganes de plorar. Et sents impotent», confessa Sánchez. Pensionista, a la seua edat, es plany per haver-se de tornar a hipotecar per comprar-se un cotxe. «Tots els comerços estan destrossats. Com a prompte, en gener podrem començar a alçar el cap», pronostica, amb un cert optimisme, Gisbert. Paiporta, com ho estan altres municipis afectats per la ferocitat apocalíptica de la DANA, necessita una gran injecció de recursos públics. Les infraestructures municipals estan en estat calamitós, les empreses ho han perdut pràcticament tot i els comerços que resistien en temps de domini d'Amazon no tenen ni persiana per a tancar.
Al calendari, no hi ha prou pàgines per a assenyalar un retorn a una normalitat impossible. «Ens queden mesos i mesos de treball, i esperem i demanem que no s'obliden de nosaltres. Açò no va d'un cap de setmana. Caldrà molt de temps per a aconseguir tenir un poble mínimament semblant al que teníem. L'ajuda no pot anar-se'n en dos dies. La necessitem durant molt de temps», avisa Cortijo, amb un rostre i un relat que és una coctelera de sentiments. Està marcada per la desolació, la devastació, i sent impotència. I pena, molta pena «per tots aquells que ha mort».
El malestar, però, és l'ingredient dominant. «Estic indignada perquè no s'han fet bé les coses. No es va tancar a la població sabent el que venia, perquè ha quedat clar i ras que ho sabien. És indignant perquè hi ha moltes vides que s'hagueren pogut salvar. En haver donat l'avís unes hores abans, haguérem evitat molt de patiment i molta pèrdua humana, ja que van enviar l'alarma quan el poble ja estava totalment inundat i les escenes de gent ofegar-se proliferaven als carrers», censura. No és sols el pensament d'una persona; en són moltes. El cabreig hi és, i la percepció de deixadesa, també. És la ràbia, la tristesa i el dol de la denominada com a zona zero de la DANA.
Sabem que els pobles i comarques seguiu arreplegant coses per a ajudar a les poblacions afectades, i volem demanar-vos que institiu especialment en el material de neteja, que és el que més falta fa a hores d'ara. Vos deixem una llista amb coses que podeu arreplegar:
- Pales
- Graneres grans
- Recollidors de metall
- Guants de treball
- Guants de làtex
- Cabassos
- Mascaretes
- Menjar sense sucre
- Menjar sense gluten
- Menjar sense lactosa
- Menjar sec per gats i gossosPer vehicular l’arribada d’ajut, podeu telefonar:
Ivan: 618 25 84 66
Felip: 651 90 53 75
Sara: 645 62 73 76
Míriam: 671 96 46 43
Estela: 622 03 17 02