—Maletes amunt i avall; franquícies globals i ni rastre de comerços locals; indicacions només per a turistes... És el paisatge que ofereix València en el trajecte des del centre fins a la seua oficina —situada a tocar del camp de Mestalla—, però podria ser l'entorn de qualsevol ciutat. Com s'ha produït aquesta homogeneïtzació de les urbs?
—En els últims 25 anys, hem viscut uns processos accelerats i transformadors; l'establiment d'un nou ordre digital. A principis dels 2000, Ryanair no venia bitllets online i pels volts del 2008, Airbnb no existia i Barcelona només tenia uns 400 apartaments turístics. Davant l'arribada del nou ordre digital, les ciutats han fet com si aquesta realitat no els impactara. Creien que es quedava a les pantalles, però allò que ocorre a les pantalles té una incidència directa als nostres carrers. És impossible que no li canviara la cara a una ciutat que passa en una dècada de rebre 4,2 milions de turistes a 10. Repetisc: és impossible.
—De fet, l'establiment d'aquest nou ordre digital ha estat un dels motors de l'anomenada democratització del turisme. Un fenomen que, evidentment, ha canviat les ciutats perquè les ha inundat de visitants.
—Totalment, i més quan ni anticipes, ni tampoc planifiques els problemes derivats d'aquest increment de turistes. No és una qüestió de criminalitzar el turisme. No debades, el turisme té efectes positius: genera un cert dinamisme i una certa atracció de població, així com produeix llocs de treball, encara que, generalment, són precaris. A més, hi ha una cultura del viatge i el desplaçament fruit d'una democratització del turisme, que ens pot agradar més o menys, però que ha vingut per quedar-se. Ara bé, l'inadmissible són les aproximacions al turisme que es fan des de la idealització, com quan l'exconsellera Núria Montes parlava de «la indústria de la felicitat» o el Govern valencià diu que «la Comunitat Valenciana serà turística o no serà». No, perdonen: el turisme és una indústria amb externalitats positives i negatives. I s'ha de dir: quan una ciutat fa d'operador turístic, no exerceix com a ciutat.
—Abans d'aquesta turistificació de les ciutats, les urbs definien la seua identitat d'acord amb la indústria per la qual destacaven: la ciutat de l'acer, la ciutat de l'automòbil, etc. Amb aquest capitalisme postindustrial, s'ha evaporat aquesta simbiosi i totes lliguen la seua identitat al turisme. La frase del Govern valencià del PP n'és la màxima expressió.
—L'activitat principal d'una ciutat o d'un territori genera una identitat, una narrativa i una manera de com ens contem entre nosaltres i cap a fora. I des de fa anys, només ens contem des del monocultiu turístic. Treballem com a un aparador, contem la realitat de la ciutat per resultar atractius a l'exterior. Es tracta d'un fet que no seria greu, si no fora perquè és l'única narrativa que tenim. Pot semblar una anècdota, però la discussió entre Vigo i Badalona per veure qui té l'arbre de Nadal més gran és tot un símptoma.
—Vigo i la política d'atracció turística desenvolupada pel seu alcalde, el socialista Abel Caballero, seria un exemple paradigmàtic.
—En efecte, perquè es tracta d'una ciutat postindustrial que ha intentat trobar el seu lloc al món i a la seua regió amb la captació de turistes, d'atenció, i ha estat quasi l'única manera que han tingut de dir-se a si mateixa que són competitius. El turisme, de fet, té una gran diferència envers altres grans indústries: no fa falta tenir molts turistes per a ser una ciutat turística. Moltes ciutats s'han convertit en un aparador i els és igual si algú els vol comprar. I aquest fet, comporta un perill doble perquè no s'està contant la realitat. Quan ens diem que estem de moda, què vol dir exactament això? Per a què i per a qui estem de moda?
—La competició, de fet, sembla traslladar-se a una política que els valencians coneixem molt bé: els grans esdeveniments.
—Exacte! Si abans hi havia una competició per edificis singulars, pels calatraves, ara hem passat a lluitar pels esdeveniments, a oferir experiències. És la forma que tenen les ciutats per destacar a un món global. Em preocupa aquesta cursa. Realment repercuteix positivament per a la ciutadania aquests esdeveniments? Necessitava Sevilla celebrar uns Latin Grammy? Tots sabem que les xifres que es difonen d'impacte econòmic positiu de molts d'aquests esdeveniments no són reals, però la societat no està castigant que es donen aquestes dades fictícies. Aquest fet seria una anècdota si no constituïra l'eix narratiu de les nostres ciutats. En lloc d'abordar estratègies envers problemes com ara l'habitatge, s'aposta per parlar de polítiques superficials. I quan les polítiques són superficials, el ciutadà no obté bones solucions.
—Totes les ciutats competeixen, com desenvolupa vostè, perquè siguen reconegudes com a urbs de moda. Ara bé, en aquesta competició pel turisme no totes poden guanyar, si és que hi ha cap guanyadora en aquest procés de turistificació...
—És molt estranya una lliga en la qual tots diuen que són els primers. Si fem un recopilatori de les ciutats a Espanya que estan en les posicions més elevades dels rànquings de qualitat de vida, ens ix que, efectivament, hi ha quatre o cinc a la vegada. Són relats prefabricats perquè l'autoestima de les ciutats ara depèn que siguen percebudes així, de què ens diguen que som els més guapos. És un relat que sempre va associat a la qualitat de vida i, per tant, sorgeix una pregunta inevitable: qualitat de vida per a qui? Com pot ser que encapçales aquests rànquings i els ciutadans no puguen viure a la seua ciutat? Com pot ser que venem València com un lloc meravellós, però, al seu torn, s'ha produït un encariment bestial dels lloguers, el qual provoca que bona part dels ciutadans no puguen viure a la seua ciutat?
—Feia uns anys, des de València sempre hi havia un avís: «Hem d'evitar convertir-nos en Barcelona». La capital catalana és l'exemple d'un model de turistificació esgotat?
—Barcelona és una caricatura d'aquest model, ha caigut en la seua trampa. El xut d'autoestima dels Jocs Olímpics del 1992 transforma per complet la psique de la ciutat. Joan Gaspart, president de Turisme Barcelona, deia que el turisme és com vendre coca-coles: quan més en venen, millor. Ara bé, el problema que ha tingut Barcelona és que si beus molta Coca-Cola, igual tens diabetis. Si no t'exercites com a una ciutat i només ho fas com a marca, tens una marca, però no una ciutat. Les ciutats, de fet, han actuat i actuen com a operadors turístics.
—En els dos mandats de Joan Ribó al capdavant de València, hi havia aquest rum-rum sobre la turistificació. Ara bé, sembla que amb la popular María José Català al capdavant de l'ajuntament, s'aposta decididament pel monocultiu turístic. La decoració de Nadal d'enguany amb un gran arbre a la plaça —inaugurat pomposament quan hi ha part de la ciutat patint la devastació de la dana— és tot un símptoma del model escollit.
—Aquesta aposta es fa perquè la nostra autoestima depèn d'aquestes accions. No hi ha una alternativa comunicativa perquè no sabem que contar-nos, més enllà que l'exterior ens reconega com a una bona ciutat. En els vuit anys previs a l'equip de govern actual, València va començar a ser vista com un exemple per a si mateixa. Ja no volia ser ni Viena, ni tampoc Copenhaguen. S'entengué València com a un bon espill, però el procés i el ritme va ser lent i no es va saber anticipar als grans canvis del nou ordre digital. L'actual govern de la ciutat ha pres ja consciència de la nostra malaltia. Ara bé, cal ser agressius en el bon sentit de la paraula.
—Per favor, explique's.
—No es tracta sols de legislar sobre els apartaments turístics, sinó de dissenyar una estratègia de ciutat. S'ha de saber quina ciutat volem i ho hem de pensar atenent el fet que les condicions són diferents de les d'uns anys enrere. El comerç, per exemple, no es pareix res a l'existent als anys noranta. La manera d'habitar tampoc és la mateixa. S'ha de ficar en hora la ciutat i la principal qüestió a resoldre, que requereix actuacions agressives i de mirada integral, és l'habitatge. És l'afer que més preocupa als ciutadans perquè és un factor crític del qual en depèn la resta. Només cal mirar què ocorre a Eivissa: la gent no vol anar-hi a treballar, com passa amb els Guàrdia Civils, arran dels preus impossibles del lloguer. Les ciutats han d'actuar com a ciutats i deixar de comportar-se com a operadors turístics.
—Diguem-ne, per tant, que una solució seria pensar la ciutat, planificar-la per anticipar-se a possibles transformacions.
—La ciutat ha de regular, anticipar i pensar. Tot i el pes que té, em fa la sensació que l'administració sempre arriba tard i li costa actuar amb agilitat quan tens operadors que ho són molt i et poden canviar la ciutat en poc de temps. Airbnb és un exemple: t'ha modificat les ciutats sense tenir apartaments. El problema ha estat que fa quinze anys que veiem el problema i no hem fet res. Com recordaves abans, a València sempre dèiem: «A veure si no ens passa com a Barcelona». Feia falta pensar, anticipar, i més en una ciutat com ara València que pràcticament no té debats sobre ella mateixa. És al·lucinant com després de la dana no hem tingut cap debat metropolità, i és una visió essencial per gestionar una ciutat que no té 800.000 habitants, sinó que realment abasta una població d'un milió i mig. No es pot gestionar la ciutat com en els anys noranta per què si no els problemes et passen per damunt.
—Es queixa que falta debat envers la ciutat de València. Quin paper juga la crisi i la debilitat del periodisme local? A la seua obra, de fet, descriu com han canviat els costums de consum d'informació i els desafiaments que afronta el periodisme i la seua indústria.
—És només una hipòtesi i no he trobat massa literatura científica per sostenir-la, però és evident que el nou ordre digital ha tingut impacte en el consum d'informació. Moltes vegades hem contat que els diaris locals ja no venen massa exemplars en paper i que ho substitueixen per usuaris a les webs. Ens hem cregut que hi ha una equivalència, però no és certa. El consum d'informació s'ha hiperfragmentat. Els mitjans competiu amb reclams infinits d'atenció a internet i costa moltíssim col·locar temes en l'agenda; no és fàcil arribar a la ciutadania. Es tracta d'un desafiament que té el conjunt de la societat perquè s'està empobrint el debat públic i l'agenda s'està homogeneïtzant.
—Al llarg del seu assaig, vostè es mostra crític amb els rampells de nostàlgia perquè una botiga històrica abaixe la persiana.
—No és un problema que un comerç centenari tanque. És, en part, una renovació lògica en una ciutat. Ens pot disgustar, però forma part d'un procés que s'ha accelerat. Vivim anys que equivalen quasi a dècades i s'ha d'assumir que ja no comprarem com ho fèiem als anys noranta. La façana de la ciutat ha canviat i encara ho farà més. Ens podem lamentar, però, realment, el que cal és anticipació, abordar els usos mixtos d'habitatge, oficines i comerços als baixos. En cas contrari, ens trobarem amb tots els baixos amb el pany d'Airbnb. S'ha de regular i no podem esperar al problema. El Cabanyal n'és l'exemple: vam transformar-lo per tenir un bon barri i ara els veïns tenen la sensació que ja no poden viure allà. Era l'oportunitat per anticipar-se. No comprenc com no es va pensar en el fet que Airbnb tocaria a la porta.
—Parla de regulació dels lloguers, però hi ha veus acadèmiques que posen en dubte l'eficàcia d'aquesta mesura...
—Estem en un nou temps i, en conseqüència, les velles solucions no ens valen massa. Hem de ser conscients que cal improvisar i que no sabem quina serà la solució, però que ens cal arriscar per a trobar-la. Tenim clar que l'actual política d'habitatge, és a dir, esperar i mirar com canvia tot només ens condueix a una situació de col·lapse. Cal ser agressius, en el bon sentit de la paraula, contra el que tens davant, i fugir dels dogmes. Per exemple, el decàleg de propostes del PSOE i el PP sobre habitatge era un espill dels seus idearis i, per solitari, cap dels dos programes toca la realitat.
—Desenvolupe la seua idea.
—Hi ha veus que apunten com a solució les cases buides que hi ha a Espanya, però bona part d'elles estan en zones que viu molt poca gent. S'ha de tenir en compte que l'eix mediterrani ha experimentat un creixement de població espectacular. És un fenomen que rarament es narra; qui sap si perquè l'articulació d'aquest genera pors. Ningú ha pensat com desenvolupar aquest eix i la necessitat peremptòria de construir habitatges. Hi ha zones saturades que necessiten més habitatges. Ara bé, la solució no és la política aznarista d'habitatge, la qual ens ha conduït fins al desastre actual. Estem en un moment diferent i no podem tractar els problemes amb solucions dels anys noranta i com si foren compartiments estancs. A València, no té sentit que no s'aborde la qüestió de l'habitatge des d'una òptica metropolitana. La ciutat real, i cal insistir, té un milió i mig d'habitants.
—Tanmateix, la miopia metropolitana persisteix. Només s'ha de veure l'actuació de l'Ajuntament de València durant la dana.
—Sí, és una de les lliçons que hem d'extreure d'aquests mesos. Estan gestionant una ciutat que no és la real.
—Vostè advoca per anticipar-se en el disseny de la ciutat i en el problema de l'habitatge. Ara bé, com ho fan les ciutats perquè no estiguen tots els ous de la cistella a l'activitat turística?
—Abans de tot, s'ha de tenir en compte que les ciutats, i especialment aquelles de més mida, viuen un procés d'aglomeració de capitals. Madrid, a la qual critiquem en molts afers de manera justificada, s'està aprofitant d'una dinàmica global d'acumulació. Ells creuen que atrauen més capitals perquè són més guapos que ningú, però respon a tendències mundials. No sé què hem de fer la resta. Només sé que, d'entrada, caldria tenir un debat i dir-nos les veritats a la cara. Si sols som competitius en el turisme i vols apostar per aquest sector, hauràs de saber els efectes i preparar-te, tenir una estratègia enllestida. Amb tot, València crec que està en una situació prou idònia per a encarar el futur en comparació amb la resta de ciutats d'Espanya.
—Per què?
—Simple: pertany a l'eix mediterrani, a un dels eixos més competitius d'Europa. València està en un enclavament privilegiat i, malauradament, no ho aprofita. Madrid, per la inèrcia global, sí que està aprofitant el creixement poblacional per a atreure capitals. També, i s'ha de dir, per la seua condició de capital d'Espanya. Madrid va patir una falta d'autoestima a causa dels Jocs Olímpics de Barcelona que es va respondre amb aquell model d'estat aznarista, que privilegia una ciutat. Madrid s'ha fet en l'àmbit identitari més xicotet arran d'aquella falta d'autoestima quan són una de les capitals més importants d'Europa i un eix d'atracció per a Llatinoamèrica.