A Mariona, aleshores una noia de 17 anys que estudiava a l'Institut Maragall de Barcelona, van empresonar-la contra la seua voluntat i sense cap mena de judici. Només amb la denúncia dels seus pares, una família d'orientació dretana i de fortes conviccions catòliques. Mariona havia dormit una nit fora de casa arran de la detenció d'una companya a la lluita antifranquista. «Era l'1 de maig i havien agafat una companya. En aquests casos, la norma era dormir fora de la teva llar. Era una mesura de prevenció per si cantava la persona que havia estat enxampada per la policia», narra. El calendari marcava 1969.
Aquella circumstància va complicar-li la vida, però lluny del càstig que aplicaria el terrible ull censor del franquisme, un guardià de la moral pública que tallava les ales a totes les dones lliures i dissidents amb aquells codis retrògrads. Com a estudiant i arran de la creació del Sindicat d'Estudiants de Batxillerat, s'havia involucrat «una mica», segons especifica, en el combat contra la dictadura. Tanmateix, l'infern va produir-se després d'un estiu que havia estat el paradís.
«A l'estiu em quedava a Barcelona mentre la meva família estiuejava fora. Ho feia per guanyar diners i així pagar-me els estudis. Vaig estar molt feliç durant aquell estiu, i vaig decidir que quan vingueren els meus pares, no em trobarien a casa», relata. Mariona va marxar a Menorca amb un grup d'amics i amigues de la Universitat de Barcelona. Quan estava al port de Mao, a res d'embarcar per retornar a Barcelona, va ser emmanillada per la Guàrdia Civil. Els seus pares havien presentat una denúncia per abandonament de la llar paterna.
Mariona va ser engarjolada en una habitació durant quinze dies. «Vaig estar allí fins que trobaren un lloc on pogueren reeducar-me», expressa. La destinació escollida fou un centre d'internament vinculat al Patronat de Protecció a la Dona, ubicat a Madrid. L'espai estava regit per un orde de religioses, concretament per part de les Adoratrius. Allí va estar-hi uns mesos.
El Patronat de Protecció a la Dona, una institució no gaire coneguda, tenia com a missió «internar aquelles dones que s'havien saltat els cànons de comportament fixats pel franquisme, però també s'encarregava de controlar la moralitat de l'espai públic, com ara els balls, les sales de cinema o les platges», segons apunten les periodistes Maria Palau i Marta Garcia, autores de la investigació Indignas hijas de su Patria: Crónicas del Patronato de Protección a la Mujer en el País Valencià (Alfons el Magnànim, 2023). Era una mena de versió real de l'esgarrifós El conte de la serventa.
Resar, obeir i callar
La història de Mariona ha estat narrada al documental en català Els buits, dirigit per Marina Freixa, Isa Luengo i Sofía Esteve. Nominat a millor curtmetratge als Premis Gaudí i als guardons estatals dels Goya, així com distingida al Festival Cinema de Barcelona i al Festival de Màlaga, va fer parada aquesta setmana a València i Alacant. «El punt de partida venia de la intenció de les tres directores de parlar del Patronat de Protecció a la Dona i, singularment en el meu cas, per la història que havia anat descobrint a poc a poc de la meva mare. De fet, no la conec tota fins que ens posem amb la pel·lícula», exposa Marina Freixa.
«L'estada en aquella presó a Madrid», intervé Mariona, «es resumia en llevar-te, resar, netejar, participar en els tallers de roba que després venien a grans magatzems i silenci». «L'objectiu d'aquell internament, d'aquell empresonament, era reeducar-te com a dona a través del treball i la religió. Estàvem tancades en grups d'unes vint persones i, per accedir a un altre estadi menys estricte de privació de llibertat, t'havies de confessar. Jo no ho vaig fer. L'única alternativa fou deixar de menjar», conta.
Mariona ho havia intentat tot per escapar d'aquell malson. Va intentar fugar-se, però, finalment, va marxar arran de no menjar. Van retornar-la a Barcelona perquè deixara d'estar tan dèbil. Ara bé, la tornada a la seua llar no va millorar la situació arran del control estricte dels seus pares. «La solució va ser internar-me en un centre psiquiàtric a Madrid», apunta. En aquell espai, va ser víctima de les pràctiques d'un membre de la nissaga Vallejo-Nájera, marcada per les seues degradants pràctiques contra els opositors i els dissidents polítics a la dictadura. «Em va lligar al llit», recorda.
«Estava molt dèbil. Estava sotmesa a molt de control i a uns tractaments insulínics que em van deixar molt anul·lada, que, al remat, era la pretensió. No tenia ni memòria, ni tampoc voluntat per a fer res. Em van fer dòcil, que era el seu objectiu», indica. A poc a poc, i després d'una època de tenebres que va allargar-se durant tres anys, va reconstruir-se. «Van furtar-me tres anys de la meva vida, una etapa importantíssima de la meva vida, de creixement en tots els sentits i de forjar amistats a la universitat», assenyala.
«Als meus germans, no els hagueren tractat així»
Aquell internament responia a una persecució del règim franquista contra les dones que s'escapaven dels seus patrons reaccionaris. «Ens havíem de comportar d'acord amb el paper que se'ns esperava, d'acord amb el que marcava el nacionalcatolicisme. Estic segura que si els meus germans s'hagueren trobat en una situació similar, no els hagueren tractat així i no s'haguera buscat una solució com era l'empresonament en uns d'aquests centres, els quals estaven creats només contra les dones», reflexiona.
«La història del Patronat ha estat invisibilitzada i respon al poc tractament que té la memòria històrica i, especialment, la patida per les dones. Les dones no sols van patir l'opressió d'haver de ser àngels de la llar i les normes del matrimoni, sinó que van sofrir una repressió organitzada i directa. En el cas del Patronat, foren preses polítiques», exposa Freixa. «Que l'executor d'aquesta repressió fora un braç de l'Església catòlica i uns ordres que encara tenen un estatus, espais físics, diners públics i tracten dones i infants ha invisibilitzat aquestes presons», ressalta. Una nova ombra del paper de l'univers catòlic durant la dictadura franquista.