La plaça de Bous de València, escenari en altres èpoques de clams massius valencianistes, va convertir-se aquest divendres en l'aparador de la barreja salvatge de la festa descontrolada i la reivindicació. Mentre als carrers annexos del recinte milers de valencians clamaven contra el feixisme i de manera solidària amb el poble català, Jazzwoman exercia de mestra de cerimònies de l'adéu de Zoo a València. La banda d'electrònica nascuda a la comarca de la Safor feia una aturada zoològica. Els lleons deixaven de rugir fins al 2021. Però en la seua darrera actuació a la capital del País Valencià, la seua ferocitat traspassava límits. Malgrat l'emoció i el cansament del concert anterior a Madrid, Zoo aconseguia que una plaça de bous de gom a gom vibrara d'inici a fi. Sense excepcions. Sense complexos. Evidenciant la dimensió del fenomen de la seua música.
Combativa, íntima i amb un missatge profundament feminista, Jazzwoman inaugurava la gran festa de benvinguda de la Universitat de València, en la qual col·laboraven diverses entitats com ara Pobresa Zero. Amb aparicions de cantants valencians de la mateixa escena rap com ara Tesa, l'actuació de professionals de les acrobàcies complementaven a la perfecció les lletres punyents de l'exvocalista de Machete en Boca. «Nano», el seu tema més popular, era aclamat per una plaça entregada i ansiosa perquè apareguera un grup autòcton que ha trencat amb força les barreres idiomàtiques a l'Estat espanyol i que, fins i tot, ha aconseguit fer saltar, tot i que expressar-se en català, a milers de japonesos de manera desbordada fa uns mesos.
Sense que cabera una agulla més a les graderies del recinte taurí, Zoo irrompia amb «La Nostra Bota», una cançó de lluita contra la precarietat laboral, per seguir amb «Vull». «Per tots els presos polítics i per totes les represaliades d'aquest estat feixista», clamava Arnau Giménez, una de les veus de la banda. Ho expressava una vegada havien tocat «Omertà», un tema profundament crític amb la repressió policial, les clavegueres de l'Estat, les maniobres de la magistratura espanyola durant el judici als líders del procés i el centralisme exacerbat d'Espanya. «Llibertat, presos polítics», contestava una plaça amb ganes de reivindicar i, especialment, ballar.
Toni Mejías, vocalista de Los Chikos del Maíz, seria el primer rostre rellevant de l'escena musical i combativa del País Valencià que apujaria per cantar amb Toni Sánchez Panxo, ànima de Zoo. Junts interpretarien «Imperfeccions». Roy Mercurio, veu dels madrilenys Dremen, també apareixeria per afegir ràbia i contundència al tema «Aquesta vora». Els aplaudiments, les goles apassionades i els cossos movent-se amb clares ganes de desafiar les lleis de la física es convertien en norma general dels espectadors. La conducta s'incrementava a cada cançó. Tot era una festa desproveïda d'arnesos que cohibiren els anhels de diversió i lluita dels assistents. I més quan sonaven temes com ara «Carrer de l'amargura», «Xafant fang» o «Camins», l'adaptació d'un tema romàntic d'Obrint Pas. També quan Jazzwoman irrompia a l'escenari per descordar les cotilles dels assistents i fer-los botar amb «Cançons d'ofrena».
«Des de fa cinc anys, hem intentat canalitzar la nostra ràbia i les nostres idees amb les nostres lletres. Ho hem intentat fet amb moltíssima honradesa», reivindicava Sánchez. I s'emocionava: «Que bonica que està la plaça aquesta nit». «Com a grup, i durant la nostra trajectòria, ens hem posicionat a favor i en contra de determinades idees, de determinades actituds. Però hi ha un fet indiscutible: els sis integrants d'aquesta banda som filles de l'escola pública, de l'ensenyament en valencià. Som l'alumnat avantatjat d'aquella mestra valenta», expressava com a preludi de «La mestra», una cançó en homenatge a tots els docents que aposten pel pensament crític i que qüestionen l'ordre establert. «Que mori el borbó i el mal govern. Vinga València, açò és una festa», animava Sánchez, una vegada havia sonat «Cap per avall». «Visca la València antifeixista i feminista», exclamava abans d'interpretar «Rituales de santeria», la qual comptava amb la col·laboració de músics andalusos.
Amb un crit per «un País Valencià lliure i socialista», Sánchez criticava l'Europa «del capital, els bancs i la policia». «Enfront d'aquesta Europa, tenim al poble, ens tenim a nosaltres per cuidar-nos», assenyalava com a introducció de «Corbelles». Una cançó de suport a les lluites progressistes d'Amèrica Llatina i als executius esquerrans que van erigir-se en majoritaris durant la primera dècada del segle XXI que va acompanyar-se dels punys alçats del públic, així com dels càntics esporàdics a favor d'alguns d'aquells dirigents llatinoamericans.
L'esperit guerriller, però, deixaria pas a la intimitat, a la sinceritat a cor obert, al recolliment, als sentiments més profunds. Sánchez, entre unes llums tènues i una música suau i marcadament calmada, presentaria Taburete, una cadira en la qual seure com a joc de paraules amb la banda d'idèntic nom formada pel fill de l'extresorer del PP i capitost de la trama GürtelLuis Bárcenas i el nebot de l'expresident de la patronal espanyol, empresonat pels seus fraus com a empresari, Gerardo Díaz Ferran. Una broma que iniciara la seua confessió: «Vam començar fa cinc anys, somiant en poder tocar en una plaça plena com aquesta. Us donem les gràcies de tot cor».
«Ahir va estar a Madrid, on va produir-se una concentració en solidaritat amb el poble català. Els nostres amics ens deien que en aquella manifestació hi havia persones amb les nostres dessuadores i samarretes. Això ens omple d'orgull», manifestava. «Hui, venint cap a València, només fèiem que pensar en la concentració d'aquesta vesprada a delegació del Govern espanyol. Estàvem preocupats per les crides agressives dels intolerants de sempre. A meitat vesprada, però, hem vist la resposta de València. I se'ns han posat els pèls de punta de veure com aquesta ciutat, a banda de ser tolerant i amable, sap estar orgullosa de si mateixa, sap cuidar-se i sap estimar-se», expressava emocionant.
«Nosaltres, com diu el nostre tema 'Hivern', hivernarem fins al 2021. Ho farem per acompanyar tots els processos de transformació i lluita social que han sorgit durant els darrers anys. L'escena continua amb grups del nivell com ara Mafalda, Smoking Souls, el Diluvi, entre altres», animava a la gent arran de l'adéu temporal del grup. «Correfoc» seria el darrer tema que sonaria a una plaça plena fins a la bandera abans de la tradicional aturada dels concerts d'acomiadament. Una aturada que servia per veure els milers i milers de cordes vocals concentrades exclamar amb força, passió i indignació «llibertat, presos polítics» durant diversos minuts. L'escena es repetiria més tard amb la consigna dels «carrers seran sempre nostres». La gent ho corejava mentre aplaudia amb una sincronització d'un rellotge suís. La reivindicació superava el sentiment lúdic desenfrenat.
«Ventiladors», «Impresentables», «Estiu» i «Esbarzers», una adaptació del tema de La Gossa Sorda que va encendre la plaça, protagonitzaren el comiat excitant, pugnaç, reivindicatiu, desembarassat, joiós, impactant i salvatge de Zoo. Amb el so de la introducció de l'àlbum Raval, entre càntics demanant la llibertat «dels presos polítics», la banda saforenca deixava els escenaris al País Valencià. Com al regne animal, Zoo abandonava el seu rugit per hivernar, per recloure's a la seua sabana particular a tocar del Mediterrani. L'any 2021 serà la seua primavera. El retorn d'un Zoo profundament ferotge.