Carles Castellanos i Llorenç (Barcelona, 1942), escriptor i activista independentista, va ser militant del Front Nacional de Catalunya i fundador del PSAN i d’Independentistes dels Països Catalans (IPC), entre altres formacions i iniciatives. També va ser un dels impulsors de la Carta de Brest, signada al novembre de 1974 per a implicar els pobles europeus sense Estat en la lluita anticolonial.
-Bon dia, i gràcies per concedir aquesta entrevista per al projecte Memorias del anti-imperialismo. Vostè ha tingut un paper destacat en l’esquerra independentista catalana i ha sigut fundador de nombroses organitzacions. Va ser militant del PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional), dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, d’Independentistes dels Països Catalans, del Moviment de Defensa de la Terra i, posteriorment, de Poble Lliure. La primera pregunta que li volia fer és quin és l’origen d’allò que se denomina com a esquerra independentista.
-En primer lloc, quan fem valoracions històriques, sempre hem de reconèixer que som el producte de la història precedent. L’esquerra independentista és filla de les lluites antifranquistes i contra la dictadura. Nosaltres també considerem que el precedent de l’esquerra independentista van ser els moviments d’esquerres, obrers i populars durant els anys trenta. També som hereus del separatisme dels anys vint. Les diferències entre aquest primer separatisme i el dels anys setanta i vuitanta van ser de posició. El primer separatisme estava molt influenciat per l’experiència irlandesa, molt enfocat cap al sorgiment de rebel·lions populars espontànies, però no cap a un procés de presa de consciència a través del treball de masses. L’esquerra independentista apareix als anys 1969-1970 i sorgeix com una tendència de moviment polític i social que tenia com a objectiu el desenvolupament d’una acció de masses. Però no hi ha un trencament entre el separatisme català dels anys vint, les col·lectivitzacions agràries dels anys trenta i l’esquerra independentista dels anys setanta. Nosaltres reconeixem tot aquest llegat com a propi.
L’esquerra independentista neix com un espai propi i diferenciat d’altres espais polítics que hi havia als anys seixanta. D’una banda, ens diferenciem del catalanisme del Front Nacional de Catalunya, ja que ells no s’identificaven amb el socialisme. Però també ens diferenciàvem de l’esquerra espanyolista del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que tenia una visió de la qüestió nacional molt pròxima a la de Jordi Pujol: molt folklòrica, però sense projecció política. També ens vam diferenciar d’allò que després va ser el catalanisme burgés de Jordi Pujol, que es va organitzar més tard.
Preteníem organitzar un moviment polític i social conjuntament amb els moviments socials i populars. I en aquesta línia sorgeix el PSAN, i posteriorment el PSAN-P el 1974, que accentua aquesta tensió que vam entendre com a fase de transició cap a la fundació d’IPC i de Terra Lliure el 1979, i del Moviment de Defensa de la Terra el 1984. Nosaltres, els qui vam fer el PSAN-P i IPC i l’MDT, defensàvem una línia política pròpia. Fèiem una crítica al primer PSAN per donar suport al treball sindical de CCOO. Pensàvem que necessitàvem una política sindical pròpia, una política de fronts propis, el polític i el sindical, tal com s’articulaven els moviments d’alliberament nacional. A partir d’aquí vam anar construint organitzacions pròpies i dotant el moviment d’una estructura en els distints àmbits.
-Aquells anys, quina era la visió del món de l’esquerra independentista? Quina era la seva visió geopolítica i les seves relacions internacionals?
-Aquells anys estàvem molt influenciats per l’experiència basca. Vèiem la seua capacitat d’organització i de construir plataformes àmplies. Nosaltres perseguíem un espai d’unitat popular, tal com ho va ser Herri Batasuna. Més tard arribaria la CUP, però molt més tard. Nosaltres portàvem construint-la des de feia vint-i-cinc anys. El nostre model i la nostra referència en aquells moments era Euskal Herria, tot i que sabíem que l’experiència era molt diferent i que les dinàmiques eren distintes. També teníem importants crítiques cap a la forma en la qual els bascos intervenien a Catalunya. Alhora, teníem també relacions amb els gallecs, amb els que vam tenir l’acord del Pacte Tripartit l’any 1975. Molta gent, al PSAN, tenia com a referència la UPG (Unión do Povo Galego), perquè tenia una influència important sobre el món rural. Coneixíem també el MPAIAC (Moviment per l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari) i el miràvem amb molta simpatia, però no teníem en teníem relacions, ni tampoc un coneixement real. Per a nosaltres eren referències molt importants Cuba i el Vietnam, i en menor mesura Algèria, però eren referències per a tota l’esquerra mundial. D’altra banda, vam fer una crítica molt forta cap a l’eurocomunisme. Malgrat que mai ens vam sentir pròxims a la Unió Soviètica, sí que vam fer la crítica al PSUC. El 1975 vam crear un comitè català contra la Constitució espanyola, que va coincidir amb el Pacte Tripartit amb ETA i la UPG.
-Aquest 2024 es compliran 50 anys de la carta de Brest, de la qual el PSAN-P en va ser signant i promotor. Blanca Serra en va ser una de les signants. Què ens pot explicar sobre la Carta de Brest? Com conflueix el catalanisme d’esquerres amb el conjunt de les lluites d’alliberament nacional de l’Europa occidental?
-La Carta de Brest va ser signada pel PSAN-P perquè a la resta de tendències del PSAN i de l’esquerra catalana no li va interessar la confluència amb altres moviments d’alliberament nacional. La Carta de Brest, tot i que va ser un fenomen puntual, que es va desenvolupar en diverses trobades, crec que va possibilitar connexions internacionals de les organitzacions que sorgirien més tard, i traçaria una línia, un full de ruta internacional per a l’esquerra independentista. Per a nosaltres, la qüestió internacional i la solidaritat amb altres pobles era fonamental.
-En relació amb el debat anticolonial, en altres nacions, com ara Galícia o Euskadi, es va produir un debat sobre la condició colonial de les nacions oprimides a l’interior dels estats metropolitans. Quin va ser el debat que es va produir a l’interior de l’esquerra independentista catalana?
-Bé, l’única teorització que es va produir en aquell moment la vaig realitzar jo en un llibret que es titulava El fenomen nacional, editat el 1974, en el mateix context de la Carta de Brest i de la declaració conjunta del pacte tripartit ETA-PSAN-UPG. L’anàlisi que hi feia era una anàlisi marxista de la qüestió nacional aplicada al cas català. No s’havia desenvolupat un debat marxista sobre la qüestió nacional a Catalunya per part de l’esquerra independentista. La primera distinció que hi feia era entre realitat nacional i moviment nacional. Les nacions van aparèixer fa segles, mentre que el moviment nacional és l’expressió de la voluntat de lluitar contra una opressió. Això no significa que ens identifiquem amb els que eren els catalans del segle XIII. Des de llavors ha canviat la llengua, la cultura, etc. Els moviments nacionals apareixen quan els imperis entren en crisi, i l’última fase de decadència dels imperis es produeix quan les nacions prenen consciència que estan a l’interior d’un Estat. Per exemple, Marx deia que si una nació desenvolupava un sentiment nacional de dretes no s’havia de defensar. Nosaltres pensàvem que allò era erroni, perquè un moviment nacional és l’expressió d’unes determinades contradiccions, i nosaltres ens havíem de posicionar per a aguditzar aquelles contradiccions. A més, en El fenomen nacional jo feia una distinció entre l’imperialisme de pillatge i l’imperialisme d’explotació. El primer és el que els imperis exerceixen a les colònies, i el segon, l’imperialisme d’explotació, és el que exerceixen contra les nacions oprimides, com ara Catalunya. Això no vol dir que Catalunya sigui una colònia com altres països d’Amèrica Llatina o l’Àfrica, però l’imperialisme espanyol té conseqüències, tant als territoris colonials com en les nacions oprimides dins de l’Estat.