-Fa 45 anys, el 25 d’abril, quan l’exèrcit portuguès es va aixecar contra la dictadura, vostè era a Lisboa?
-Sí, era milicià.
-Havia tornat a l’exèrcit?
-Havia estat milicià i feia vida civil a Angola, amb la meva primera muller. Allà em van cridar per fer un curs de formació a capità el 3 de febrer de 1974. Vaig haver de tornar a Portugal i llavors em vaig integrar en tota la conspiració del Moviment de les Forces Armades, l’MFA.
-Aquest moviment va provocar l’anomenada Revolució dels Clavells.
-Va ser l’espoleta de la revolució però la revolució va ser feta pel poble. La revolució la van fer els ciutadans, que van sortir immediatament als carrers i es van ajuntar als militars per fer la revolució. Si no és per la força del poble, no es fa la revolució.
-Per què?
-Els militars van organitzar un aixecament militar per a tombar la dictadura, però la revolució no és això. Com el poble va sortir al carrer a milions, tothom fora, aplaudint, i al costat dels militars, això ha fet possible que fos una revolució autèntica. Revolució vol dir tot girat de cap avall. Tot el que es va desenvolupar en els primers anys va ser decisiu per fer una revolució que no va arribar a tots els racons que nosaltres volíem però déu n’hi do.
-Com va viure la dictadura portuguesa?
-Era una dictadura ferotge, com la de Franco, Hitler o Mussolini, que oprimia el poble de tal forma que la gent ja no ho aguantava. A partir dels cinquanta i començament dels seixanta, surten els moviments d’alliberament de les colònies portugueses i això va desencadenar una guerra estèril, perquè era impossible guanyar en territoris tan grans com Angola, que és com cinc vegades la Península Ibèrica, i compatibilitzar-ho amb guerres a Moçambic, Guinea Bissau i Timor oriental. I el moviment de Macao, on els xinesos no aguantaven més els portuguesos. Tot plegat obligava, per una part, a un desgast financer enorme -per al qual Portugal no tenia capacitat- i a una guerra que causava molts morts, molts ferits i estava destrossant famílies. Els prop de 10.000 morts que va haver i els 15.000 ferits són moltes famílies destrossades. Aleshores els militars van ser els que més patien la situació, perquè estaven permanent mobilitzats. Quan el govern de Caetano -el successor de Salazar- va dir que els milicians -com jo, per exemple- podrien passar al quadre efectiu de l’exèrcit. Això, per a alguns capitans joves, va ser la línia vermella -com es diu avui. Aleshores es van ajuntar, sobretot, capitans que eren a Guinea i d’altres que eren a Portugal mateix i van decidir actuar.
-S’hi va posar en contra de la dictadura tot l’exèrcit?
-En realitat es van crear tres tendències. Una, més progressista; una altra, no tant, i mig afecta al Govern i una tercera completament feixista. A l’hora de fer els plans, l’Otelo Saraiva de Carvalho va ser l’enginyer de l’aixecament militar d’esquerres, però els generals de la dreta van voler prendre la iniciativa del cop d’estat. D’una forma mal preparada, es van aixecar el 15 d’abril i van acabar a la presó de seguida perquè estaven totalment infiltrats per la policia política, la PIDE (Policia Internaciona i de Defensa de l’Estat).
-I per què va triomfar el cop de Lisboa, nou dies després?
-Perquè, en el moment que van sortir les primeres notícies de l’aixecament, el poble es va llançar al carrer a donar suport als militars oferint-los clavells. Per això es diu la Revolució dels Clavells. I va començar la revolució.
-On era vostè el 24 d’abril?
-Jo estava a l’escola de Mafra, però els militars de la nostra escola el 24 vam marxar cap a Lisboa. I a mi em van posar junt a un capità a la vigilància de l’aeroport, perquè no pogués sortir i arribar ningú.
-El dia 24, vostè ja sabia que hi hauria revolta?
-Sí, però no ocupava cap lloc de comandament.
-Però sabia que hauria d’anar a l’aeroport?
-Sí.
-El senyal per ocupar els llocs eren dues cançons a la ràdio portuguesa?
-Sí. No vam dormir en tota la nit, és clar, esperant les dues cançons. Una era ‘E depois do adeus’, perquè estiguéssim preparats, i l’l’altra, ‘Grandola, vila morena’, era el senyal que estaven ocupats els llocs principals per tenir controlada la situació. Tothom estava il·lusionat.
-Quan vau anar a ocupar l’aeroport?
-Vam sortir al matí i a mig matí ja estava ocupat. D’altres seccions de militars, per exemple, van anar a buscar al president de la República per les seves diverses residències fins que el van trobar. Van ser destituïts els comandaments militars, i substituïts per altres de nous. També es va fer el relleu de l’estructura administrativa: van ser cessats els alcaldes i substituïts per gent que donava mostres de voler acabar amb el règim.
El 25 la gent que encerclava la caserna de Carmo, a Lisboa, es van adonar que s’hi havien refugiat el primer ministre i els generals. La incapacitat de resposta d’aquests militars va ser molt curiosa. No podien avançar ni fer servir carros de combat. De tanta gent que hi havia als carrers.
-A l’aeroport van tenir vostès cap problema.
-Teníem l’aeroport ben tancat. Però de sobte vaig veure un avió que es preparava per sortir. Vaig demanar qui eren i per què els estàvem deixant sortir i em van dir que es tractava del president Américo Tomàs i el Primer Ministre, Marcelo Caetano, que se n’anaven a Madeira. Finalment van decidir anar a l’exili a Brasil.
-És a dir, que, un cop tancat l’aeroport per vostè i altres capitans d’abril, l’únic avió que va sortir va ser el del president i el primer ministre, que marxaven.
-Exiliats forçosament. El 25 d’abril es van prendre una sèrie de mesures. Es va fer dimitir tot el govern; es van dissoldre totes les àrees militars més retrògrades (com la Legió); es va dissoldre el partit feixista, que era l’únic; i van donar llibertat sindical, d’expressió, de reunió i de partits polítics (es van legalitzar els partits socialista i comunista); es van convocar eleccions lliures i es va legalitzar el sistema emergent de la revolució popular. Després es va extingir la policia política, es van alliberar tots els presos polítics i es va reconèixer el dret de les colònies a la independència -que va ser un procés més llarg.
-I la revolució?
-El moviment va nacionalitzar els bancs, les asseguradores, les principals indústries productores de Portugal i va donar pas a l’inici de la reforma agrària. La resistència dels latifundistes era molt gran i va trigar més, però es van permetre la formació de cooperatives i la possibilitat de donar treball a molts pagesos.
-Quin va ser el primer pas de l’MFA? Crear un govern?
-Sí, l’MFA, forçat pels interessos geoestratègics del moment, van posar al general Spínola, que era el més graduat, el més antic i el que tenia més prestigi internacional.
-Tot i que era més moderat?
-Sí. Spínola era de centre, però no tenia organització. L’organització era de l’MFA. Van formar un govern de salvació nacional, amb Spínola de president; el Vasco Gonçalves...
-I l’Otelo Saraiva de Carvalho?
-Saraiva de Carvalho va continuar a l’MFA. Ell havia estat el responsable de la mobilització. Però ell no va ser mai polític. I se li ha de reconèixer que va ser el gran estratega del 25 d’abril, perquè tot va sortir bé. Era molt complicat. I els militars de l’MFA que estaven al davant del moviment militar van haver de ser molt curosos perquè la PIDE no se n’assabantés. Després es van generar una sèrie de divisions dins de les forces armades, perquè a l’MFA no tothom era progressista i revolucionari. N’hi havia gent de tota mena. Però la revolució no parava, perquè els treballadors mateixos feien fora l’amo, es feien càrrec de l’empresa i s’autogestionaven.
-Col·lectivitzaven les empreses?
-Sí, les col·lectivitzaven. Es van formar comissions de treballadors. Els progressistes de l’empresa feien un grup que controlava tota l’empresa -finances, producció, personal, etc– per evitar que les empreses fossin espoliades del seu capital. Es van fer centenars de nacionalitzacions. Va arribar un punt que Europa i els Estats Units ho van veure com un perill. I Espanya també.
-Tenien por de la revolució.
-Sí. I escampaven mentides, com ara que a Portugal hi havia unes epidèmies tremendes. Això va ser conseqüència d’una amenaça, que en aquest cas sí que era real, de les pressions de les farmacèutiques -Bayer i altres- que si no canviava el sistema política a Portugal deixarien de proveïr de medicaments. I a Espanya van dir que les epidèmies ja s’havien estès.
-La revolució feia por als estats i també a les grans corporacions?
-La revolució dels clavells va ser un fet que va sacsejar políticament el món. Els Estats Units s’estaven jugant el pastís internacional al Vietnam. I la concessió de la llibertat a les colònies era un terrabastall tremend. En aquells moments encara hi havia l’apartheida Sudàfrica. La independència d’Angola i Moçambic va fer tremolar el règim de Sudàfrica. La revolució portuguesa va permetre una cadena de conseqüències imprevisibles. Va permetre una Àfrica més lliure. A més la revolució portuguesa va ser un al·licient per a molts pobles en les seves aspiracions de sobirania i de trencament del règim de misèria en què vivien. Fins i tot a Espanya.
-Van celebrar les eleccions a l’Assemblea Constituent un any després, el 25 d’abril de 1975.
-Sí, un cop aprovada la Constituent es va donar un any per redactar la Constitució, que va ser considerada una de les més avançades i progressistes del món, i en la qual es deia que Portugal era un sistema favorable a la construcció del socialisme. Després -en alguna de les moltes revisions que es van fer de la Constitució- això es va retirar.
-Vostè es va implicar políticament?
-Jo estava implicat en tot. Com a militar no podria estar afiliat a cap partit. Però vaig constituir una Comissió de Moradors on residia, a Oeiras, a uns 20 km. de Lisboa. Això es va fer per tot Portugal. Les Comissions tenien la missió de vetllar, a la seva àrea, per la contenció de preus -perquè la inflació era brutal- i endegar iniciatives revolucionàries. Recordo que es va fer una urbanització en un lloc on hi vivia un pobre en una barraca i ell va demanar un habitatge. Això és fàcil de dir i difícil de fer. S’havia d’inscriure al llistat de Protecció oficial, però ell no tenia res. Vam agafar un camió militar a la caserna i vam anar a un conjunt de casetes deshabitades; vam esbotzar la porta amb el camió i li vam donar un sostre.
-Una okupació...
-Una okupació bestial. La revolució es feia així. La reforma agrària, que va ser reconeguda per la Constitució, la van fer els treballadors del camp.A terra a quem a trebalha.
-La terra per qui la treballa.
-Van fer la comissió d’agricultors i feien la col·lectivització de les terres. La revolució es feia així. Primer, el poble feia accions que, després, eren respectades per la llei. No era la llei que imposava així.
-Però allò no va durar gaire.
-El cop militar del general Eanes [novembre de 1975] va acabar amb allò i va començar l’atac a totes les conquestes de la revolució. Llavors vaig deixar l’exèrcit. Però no he deixat mai de lluitar pel moviment popular per alliberar el país de la subjugació. Portugal era una colònia, sobretot de Gran Bretanya i de les potències europees. No ho oblidem.